Qui surt?

A les partides de dòmino, quan totes les fitxes estan repartides entre els 4 contrincants, hi ha una tradició que molts tenen per norma legal del joc. El doble sis, la verra, és qui obre el joc. Qui surt.

Però, quan les 28 fitxes no estan totes repartides en haver-hi menys contrincants, la cosa pot canviar.

L'ombra de la trampa comença a planar damunt del marbre de la taula del bar. Perquè, per posar nomes un exemple, si jo tinc la verra però també tinc quatre cincs sense el doble, potser em surt mes a compte negar la possessió del doble sis i deixar que, aquell que tingui el doble cinc surti el primer. Tinc moltes probabilitats d'acabar dominant amb els cincs. Nomes haig de vetllar de pillar alguna fitxa que, astutament, faré veure que es el doble sis. I si no ho faig, tampoc passa res. Si un rival m'enganxa, probablement em titllarà més de despistat o inexpert, que de trampós. Cap dels ambiciosos contrincants renunciaria a l'avantatge d'haver obert la partida. Ni que sigui amb el doble cinc.

Faig aquesta digressió perquè tinc la sensació que la partida per elegir govern a Catalunya desprès del 21-D, te molt d’enfrontament al dòmino. D'aquesta darrera variant que esmentava en la que queden peces soltes per damunt la taula i on els contrincants solen amagar jugada. Perquè, també en aquest camp d’estratègia política hi fa una norma tradicional que desprès cada jugador dona o no per valida segons li convingui. Aquella de que sigui la llista mes votada la que enceti la partida. Que surti. Una norma natural que portaria als Ciutadans d'Inés Arrimadas a obrir el ball i el festeig. Perquè, així com a nivell estatal es, formalment, el monarca qui evacua consultes prèvies i pren la decisió de passar el mort a un o altre partit, a nivell autonòmic tothom dona per bo que sigui el president o presidenta del respectiu Parlament qui decideixi a qui encarregar la formació de govern. Fet que, de retruc, converteix l'elecció del president de l’organisme i de la mesa que l'acompanya en les seves funcions, en una mena de "partida d’escalfament" on s’apunten les estratègies i les jugades de sotamà. I que condiciona tot el que passa desprès.

Perquè, en el cas de Catalunya que avui ens ocupa, no es el mateix que el ritme de la partida el porti Ciutadans i els seus adlàters, o que sigui el front mes o menys unit del catalanisme. El primer supòsit esta clar que procurarà accelerar les coses per impedir una sortida negociada dels rivals que acabés permetent investir un absent o un investigat. I que hi afegirà fer tot el possible per evitar que aquests arribin a disposar de la seva acta de diputat o a poder votar en el ple d’investidura. Cal explicar que el segon supòsit va en una direcció absolutament oposada?

Dit això, és clar que la partida te altres components interessants. Perquè una cosa es reclamar, com fa el PP, que la llista mes votada obri el ball i l'altra que aquesta llista tingui el recolzament dels seus afins. Els catalans partidaris de Rajoy estan a hores d’ara prou descalabrats com per desitjar, discretament, que tot plegat s'allargui com mes millor, buscant ajustar calendaris per fer coincidir les eleccions municipals -i si m'apureu les estatals- amb la repetició previsible de les catalanes, fet que els permetria treure pit i dissimular la patacada catalana (comparable a aquell "Que hòstia, Paco, que hòstia" de Rita Barbera a València) que els ha deixat al grup mixt, tot esperant l'arribada de diputats investigats o desencantats. Per no parlar del interés per amagar el perill -no ens enganyem, real i per molts fins i tot desitjable- que Ciutadans aconsegueixi esdevenir l'hereu natural d'un PP que ho va ser en el seu dia d’aquella AP de Fraga i companyia, i fins i tot de l’UCD de Suárez i Abril Martorell. Una solució que els permetria transferir tota la motxilla de corrupció i mal govern a un partit en extinció mentre els seus membres “emigrats” podrien reprendre el camí, lleugers d'equipatge i amb uniforme nou.

Per això, al meu entendre, és tan important qui surt primer en aquesta partida de dòminó que es juga a Catalunya. I tant estrany que, una colla de partits que aspiren clarament a governar a la seva manera, es neguin, aparentment, a posar la primera fitxa damunt la taula tot esperant els moviments carbassa. Perquè això torna a deixar l’iniciativa en mans de Mariano Rajoy que, tot i que es jugui una partida de dòmino, acaba de posar l’as d’oros damunt la taula. La potestat que li atorga el 155 de convocar el ple i marcar el ritme –sembla- cap a una nova convocatòria d’eleccions a Catalunya que, ai las!, tornaria a fer ell vista l’incapacitat dels altres per oferir una alternativa. Probablement confiant en una certa revifalla electoral a esquenes d’uns C’s incapaços de posar fil a l’agulla.

Un Rajoy que, per acabar-ho d’arreglar, ja ha convocat aquest ple pel dia 17 de gener. Immensa ironia en la que uns veuran l’ofensa de dur al Parlament a debatre i votar el dia dels rucs i altres l’anunci premonitori i enfoteta d’uns tres tombs electorals més o menys lluïts però que no acabaran duent el carro o els rucs a un lloc concret i de profit.