-
Tribuna
-
Joan Ignasi Gómez
- Vilanova i la Geltrú
- 07-01-2018 16:19
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Primer capítol: L'altre Carnaval
El Carnaval de Vilanova és un maleït miracle. Ho té tot en contra, tot. Té el seu propi carnaval en contra, els mateixos festers.
—Escolta, una pregunta que t'hauran fet mil vegades, però sigues sincer —em diuen uns vint cops cada gener i febrer.
—Digues, a veure —ja l'ensumo.
—El Carnaval de Vilanova és el millor del món? —i resten atents. Habitualment són de fora.
—Sí, indubtablement. El Carnaval de Vilanova és el millor Carnaval de Vilanova del món —aquesta la porto a la butxaca de fa temps.
L'altre dia, prenent cafè a mig matí, un amic em va dir "saps aquell que tant li agrada el Carnaval i fa tants anys que tal, que pim, que pam, tu creus que sap de què va?". Em preguntava per si aquesta persona sabia realment què era el Carnaval de Vilanova. Mirant-me amb cara de "el Carnaval nostru, tu ja m'entens". Jo li vaig respondre que no, que aquell no en tenia ni puta idea però que jo tampoc no en sé gaire. Cada dia menys, em penso. Desaprenc Carnaval de Vilanova. Aleshores em va deixar totalment fora de joc dient-me que jo havia estat "arc i fletxa i objectiu al Carnaval de Vilanova". A partir d'aquí vaig començar a escriure aquest article en veu alta. "Mira, hi ha mil coses que se'ns escapen. És el Carnaval de Vilanova allò que hem mamat i hem après o simplement és el que majoritàriament es veu al carrer pel sol fet de ser majoritari?". Es va fer el silenci. La porta mig oberta del bar, sentint el soroll de la plaça, era l'única companyia del drama. Semblàvem un pacient que es descobria a pal·liatius i ens acabaven de dir que estàvem a les últimes. Ens vèiem morts. De cop i volta, la realitat.
Érem incapaços de fer el recompte de què era i què no era Carnaval de Vilanova, ara. I, de fet, no sabíem explicar-ho gaire bé i ara tampoc en sé, però tots dos sabíem que ho sabíem. Intentaré explicar-ho. El Carnaval de Vilanova és enginy i és respecte. És enginy, agudesa i intel·ligència. És respecte tant que el Carnaval, per a naltrus, és una conya molt seriosa.
Els bons vilanovins, carnavalers, acostumem a repartir carnets de bons vilanovins i carnavalers. Ho fem sense pietat i sense ser conscients que, a l'hora de repartir-los, el més important és que quedi clar qui no el rebrà, el carnet. És molt més important qui està lluny de rebre'l, en una conversa, que no pas qui se'l mereix més. La cosa no va d'avaluar els mèrits, sinó de remarcar els demèrits.
I ara us diré un secret. Els de l'altre Carnaval ja ni hi juguen. És a dir, que uns juguen a bàsquet i els altres a futbol i no s'hi pot competir. I l'altre Carnaval no és Sitges, no em feu riure. Són vilanovins que també surten a l'Arrivo i a la Comparsa i fins i tot a Coros, però no són fills del nostre Déu Momo. I s'hi esforcen, eh? Però hi ha una força interior que els domina vés a saber com. L'altre Carnaval és aquell de la coreo amb una disfressa a la qual després li han trobat una sàtira barata, la de la Comparsa de mil banderes o del "Serapio cabrón" i els Coros, si surten, sota mínims.
Però el gran enemic del Carnaval de Vilanova no és l'altre Carnaval. Sort de l'altre Carnaval, que ens ajuda a saber quin és el de Vilanova. El pitjor enemic és la mediocritat. Aquesta és l'antagonista de l'enginy, ingredient principal. Sabent que mai tot agradarà a tothom, quan existeix un gran desacord amb alguna cosa que succeeix al Carnaval és que és mediocre. I sabem, la majoria, el que és fer un Arrivo o un Enterro i que algú s'apropi a dir-te que l'has fet plorar d'emoció i el següent et digui que no ha vist "sermó" o "testament" i que ha estat una merda. Gustos, colors. Però la mediocritat és molt més que el gust. És fer per fer. Al final, els vilanovins carnavalers ens hauríem d'imposar un autocontrol de mínims racionals, més que res per poder continuar sent el millor Carnaval de Vilanova del món. Quan alguna cosa és un desastre, certament, dóna molta vida, també s'ha de dir. Per què ens hem d'enganyar? Un bon vilanoví em va dir "Hòstia, quina polèmica i quines batusses, eh? Ha estat el millor Carnaval de ma vida".
D'acord, però de tant en tant. No sempre. No us passeu. No buidem places i teatres. Ho dic des de la supremacia moral, espiritual, vilanovina i carnavalera de què se m'acusarà després de llegir aquest article.
—Sort, sort dels bàrbars. Ja està bé que de tant en tant passin uns bàrbars i s'ho carreguin tot —deia, sota el bigoti.
—Imagina't si no haguessin cremat Alexandria. Tot el dia llegint els clàssics! —amb un riure de patilla a patilla.
—I els artistes nous? Què farien?— ja riu, també, sota el bigoti.
Doncs sí, ja està bé. Sense passar-se. I malgrat tot això, cada any, continua el miracle. Continuarà.
Més informació
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!