El millor Carnaval de Vilanova del món, Capítol V i final

Faltaven un parell de setmanes pel ball de Mantons. Seia a taula a cal Gallego amb tres psicòlegs a qui m'explicava. Només podia parlar de sensacions, algunes de viscudes, d'altres que creia que tindria en un futur.

—Txatxi, ja no ets un adolescent, ho hauries de començar a entendre. I tot són èpoques i potser és complicat, sí —em deien amb un to conciliador, dels que sovint fan tanta falta.

—Jo ja sé que a tu això del Carnaval... com a tots, vaja. A tots ens agrada molt — afegia un altre.

—Porta'm una copeta de vi blanc, si us plau —el tercer comensal només es dedicava a destriar entre el provolone, les croquetes i el seu bacallà.

No surto pas derrotat dels sopars i menys si el menjar és bo i la companyia millor, però si que vaig sentir una sensació trista que no era tristesa. Gairebé cal demanar permís, ara, per mirar entre bambolines el que està passant. Carnaval, com t'he estimat i com ens hem barallat tantes vegades. Cada vegada que arribava el desembre començava una beneïda història com una nova primavera que floria al febrer.

Allò era comptar les setmanes. Ara ja no compto les setmanes, encara que continuo fent mans i mànigues per fer vacances. Però sento enveja de quan teníem la ment verge i tot ens era igual i, alhora, ens importava molt. Agafàvem un paper en blanc i l'omplíem de Carnaval. Em fa gairebé vergonya ser tan nostàlgic i no arribar a la trentena, però segur que algú m'està llegint i s'apuntaria amb mi a tornar a tenir setze anys, quan tot ens sorprenia i érem capaços de tenir una idea i fer-la amb les nostres pròpies mans.

Vilanova filla, mare i àvia. Té més comparses que comparsers, més banderes que comparseres, més Coros que sàtira, més Arrivo que sermó, més xató que merenga, més vídeos que disfresses, més ball que ordi, més domassos que balcons plens, més sociovergència que independència. Som els nens que ens hem fet grans encara que no ho volguéssim. Alguns per avorriment, d’altres obligats, d’altres sols. Segurament el nostre Carnaval i el nostre poble no són els més bonics del món però, malgrat tot, a mi m’ho semblen.

Des que al bressol vam sentir els primers compassos del Turuta i ens van abrigallar amb un mantó i una barretina que hi estem destinats, com quan van decidir el nostre nom. És la nostra manera de recordar i de construir. El pas del temps, de la vida que passa, és una presó. Així com un dia vam ser capaços de deixar de jugar amb les nostres joguines, deixarem de jugar a fer Carnaval. No em val sortir a la Comparsa i cantar Coros. Fer Carnaval, per a mi, és una altra cosa: aquelles trobades on no comença ni acaba res, un episodi més de la prèvia més llarga del món, l'espera més llarga que mai he viscut.

El Carnaval és joventut, joventut és llibertat i la llibertat és una temptació irresistible i una perversió. La nostàlgia, en canvi, és una distracció per a qui no desitja el futur.

Una tarda de diumenge em quedava mirant uns quants adolescents que reien de les foteses que els deia. Els explicava històries d'altres anys. Tant de bo passin ells els anys que jo he passat. Em ve de gust ser el seu Johan Cruyff, humilment. Poder tustar-los l'esquena i saber que el Carnaval tampoc es pot ensenyar, que a ells la seva mare ja els va parir vilanovins. I aleshores, tot aixecant les celles i pensant en els anys que els esperen, declamar: salid y disfrutad. A mi, tot plegat, ja no m'ho treu ningú.