El millor Carnaval de Vilanova del món, Capítol IV: La tortura

En un sopar preparatori de Carnaval, d'allò que en diuen reunió, s'asseuen a taula els que ho munten aquest any. És una entitat.

—Com vam riure l'any passat, eh?— diu un.

—Cada any s'estomaca algú, a vegades sota les voltes abans d'entrar a la guerra, a la Nau per culpa d'un afer amorós...— diu un altre, gairebé renegant.

—A veure, el Carnaval de Vilanova no és, precisament, per fer amics— dicta sentència el tercer.

El millor filòsof vilanoví, hereu de Francesc Pujols, va dir un cop en una reunió, davant d'una onada de vinagre a taula que "al Carnaval de Vilanova no s'hi anava a fer amics". Doncs tenia raó. Tot i que no hi ha res més bonic que la gent amb qui et saludes només per Carnaval, amb qui ets capaç d'acabar a les cinc del matí dalt de l'escenari de la plaça de la Vila, un dilluns de Coros, esperant la policia. Potser és aquest l'esperit, el de no barallar-se més enllà del que és necessari. Tot això és un viatge a l'essència del Carnaval, tan complicada d'explicar com d'entendre.

Si no, que m'expliquin què hi fan més d'una setantena d'entitats, a la FAC. Oh, nen, que Vilanova ha crescut molt. Això ho diu la gent entradeta a la cinquantena. Per això ens barallem o ens en fotem, segons com, de les banderes dels bars i d'aquelles que no apareixen en el teixit social en tot l'any. Són incapaces de barallar-se. Això sí que és una tortura.

Algú podria pensar que la tortura és tota la baralla que comporta el Carnaval, el vinagre i fins i tot alguna empenta. No, la tortura és qui no juga a això i encara es pensa que fa Carnaval. N'hi ha de pitjors, per això. Els que hi entren per la força. Ara faré públic i transcriuré el moment d'una assemblea de la FAC, molt tensa, per decidir qui feia l'Arrivo. El representant d'una flamant Associació de Veïns, famós coreògraf, va interrompre així:

—No voleu ser tan tradicionals? Aquí tota la vida ha fet el Sermó de l'Arrivo el primer que ho ha demanat.

—I tu ens parles de tradició, que aneu cent persones fent coreografies vestides de pirates? —li va etzibar, sorprenentment, el representant d'una entitat jove amb nom de fruit sec. Això va anar seguit d'aplaudiments a la sala acompanyats de "vaya hòstia" al més pur estil Rita Barberà.

—Nye! No enteneu res. Anàvem de pirates perquè el motiu de la carrossa era que l'Ajuntament són uns pirates —si amb la intervenció anterior la concurrència aplaudia, ara l'aplaudiment irònic era un ganivet. D'això, ara, també en diuen un "facepalm": No sé si m'he explicat.