Legítim i legal

Per aquest ordre i en el funcionament d’un país. És el que em dicta la condició de demòcrata i l’intent d’imparcialitat d’aquesta reflexió. Altrament, seria tant com reconèixer que la pena de mort d’aquells països que la tenen en el seu ordenament jurídic, ha de ser respectada perquè un dia, el legislador o legisladors d’aquell país la van aprovar. O acceptar que si un legislador és prou hàbil com per blindar les seves lleis, aquestes han de mantenir-se pels segles dels segles.

Agradi o no, el món –i els humans no som una excepció- està en evolució i els dinosaures que el dominaven van acabar sucumbint al canvi climàtic que els va venir al damunt, com els reis per la gràcia de Déu van haver d’acceptar, en el seu moment, passar a dependre del favor –directe o indirecte- dels ciutadans. I com haurien d’entendre els litigants en aquest procés que enfronta, agradi o no, una part de Catalunya amb una part de l’estat espanyol.

Perquè tot sembla indicar que bona part de l’enroc d’uns i altres prové de l’ordre en la qual es posen els dos adjectius. L’estat no vol sentir a parlar de legitimitat no legal i l’aspirant a estat rebutja de ple la legalitat no legítima. Però el més greu és que, en comptes de desfer aquest nus gordià abans d’entrar a discutir els detalls, uns i altres (cert que apressats per les decisions d’un Rajoy que sembla haver premut l’accelerador) s’embranquen en discussions més o menys bizantines sobre la validesa d’una investidura telemàtica i altres detalls que el comú dels mortals no entén ni vol entendre, necessitat com està de solucions als seus veritables problemes.

El cercle és clar. Un cos legislatiu (Parlament, Senat, Cambres Autonòmiques...) crea una legalitat (Constitució, Lleis, Reglaments...) a la qual un cos judicial (Tribunals, Jutges, Fiscals, Lletrats...) dóna legitimitat a través de la seva aplicació (Sentencies, Recursos, ...) i interpretació. Un cercle que hauria de ser virtuós però que sovint acaba resultant viciós.

Perquè, si una de les baules no fa bé la seva feina, tot es desajusta. Si la legalitat no és clara i definida, la interpretació que en faci el cos judicial no serà única i, per tant, ja tindrem l’embolic. Com està passant –per posar només un cas- amb la interpretació diversa i fins i tot contradictòria del concepte de presó preventiva. I aleshores arribem a què la legitimitat que se’n deriva, resulta tan diversa i fins i tot contradictòria com la interpretació.

En teoria, la cosa té fàcil solució. La revisió, per part del cos legislatiu, d’aquella legalitat que ha resultat poc clara per ajustar-la a la realitat. El retoc de les lleis. Però no sembla que els legisladors estiguin massa per aquesta tasca, embolicats com estan en les pugnes entre els diversos partits. Un exemple. Es va aprovar fa temps una llei de jurat. En les seves aplicacions inicials varem viure algunes contradiccions de les quals avui ja ningú parla. Es varen arreglar o es va optar per la via restrictiva d’aplicar la figura només quan no generés problemes?. Jo, com la majoria de vosaltres, ho ignoro. Però molt em temo que, un cop més, deu haver imperat la llei del mínim esforç per davant del somni d’una justícia més propera als ciutadans.

De tota manera, si traslladéssim el model a un món ideal on tot funcionés com una seda, adaptant-se sense problemes a les situacions reals més diverses, encara persistiria un problema. Perquè mentre els legisladors es renoven cada quatre anys mitjançant la participació dels ciutadans en unes eleccions, els jutges, fiscals, etc... es renoven, en teoria, per les decisions de la pròpia judicatura i, per tant, de forma més o menys endogàmica. Un estil al que no li és aliè ni la meritocràcia ni la lluita d’influències del legislatiu. I tot, malgrat haver-hi en el seu si, grups, col·lectius, associacions, etc.. que es podrien perfectament assimilar a partits polítics en ser, com ells, maneres d’entendre i aplicar les normes a la realitat. I, per tant, tenir sistemes de renovació/elecció més transparents, clars i democràtics.

Ara, en la investidura del nou president/a de la Generalitat sembla que seran els lletrats, els membres de la judicatura, els que tindran la darrera paraula. Mala peça al teler. Perquè això suposa posar la legalitat per davant de la legitimitat. Acceptar que, per exemple, un defecte de forma o un verb mal aplicat poden pesar tant o més que la decisió de dos milions de votants. Per aquest camí, el Parlament sud-africà encara podria mantenir com a llei fonamental aquella que legalitzava l’apartheid, avui considerat il·legítim per tothom.