Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer

Aquesta setmana a la ciutat es celebra Sant Antoni, el del porquet o els dels burros (quantes vegades haurem felicitat i ens hauran felicitat en el dia de Sant Antoni per fer la brometa. No és el teu sant avui?).

Festa grossa i cada cop més grossa.

I festa de llarga, llarguíssima tradició.

Des de la modèstia del seus inicis, festejar el patró dels animals de peu rodó, fins la constància de la postguerra i fins a la necessària adaptació a un temps en que els animals de camp són gairebé una anècdota (encara que cada cop més els tornem a veure llaurant els nostres camps) a les ciutats però en canvi són el record d’una manera de fer, de records, del punt obligat de nostàlgia que encara enganxa a molta gent.

Tres dies hi ha a la ciutat (com allò dels jueves que relucen más que el sol) en que una gernació es llença al carrer, Sant Antoni, Carnaval i la Festa Major.

La ciutat viu intensament la festa i aquesta que va ser una festa de resistència durant el franquisme. Recordem que el Sant va patir moltes temptacions al desert, el dimoni l’assetja amb tots els vicis plaents possibles i ell va supera-ho, doncs aquí Sant Antoni es va imposar i superar tot i no ser un festiu reconegut a la festa imposada i impostada de la Liberación, el 21 de gener. Ara ja gairebé no queda memòria d’aquell dia però recordem els udols de les sirenes a les 7 de la tarda (diuen que era l’hora en que a entrar el Coronel Yagüe a la ciutat i), les misses expiatòries i les desfilades davant el monument “a los caidos” (només d’una banda  clar). El rituals clàssics amb els presentes! i els vivas corresponents. Això ara ja està ple de pols i les fotografies s’han esgrogueït tant que ja ben aviat no en quedarà record. Però va passar i mentre les autoritats celebraven aquest dia la gent corrent sortia al carrer més per Sant Antoni, festa que va sobreviure també a la febre consumista d’anar a les rebaixes a Barcelona quan aquí les botigues eren més aviat poc lluïdes. Però tampoc les “rebaixes” van poder amb la festa. Com tampoc va poder amb ella la clàssica esquiada del “burrus”.

Sant Antoni fa de pont entre dues celebracions cabdals en el calendar festiu, les festes de Nadal de sentit més religiós, espiritual i les de Carnaval amb un aire laic, transgressor i carnal. I enmig d’aquest dos cicles prou importants i potents des de l’òptica de la ciutat el Sant i la seva festa també podia haver acabat desdibuixada però l’esforç, constància i també la tossuderia dels seus organitzadors l’han fet esdevenir una festa pròpia, emblemàtica i referencial de la ciutat i per extensió del país, que s’ha arrelat a la societat i que ha esdevingut festa amb categoria de Festa Major, encara que sigui d’hivern, amb renovació constant sense perdre de vista els seus orígens ancestral, lligades a la història primigènia de la ciutat.

La festa de Sant Antoni podria haver quedat una festa extemporània, ja que això de passejar cavalls, rucs, ases, mules i carruatges pel mig d’una ciutat ara ja pràcticament dissenyada pel cotxe i per anar a peu sembla un contrasentit, però pensada amb una significació de record d’un temps i d’una manera de fer té sentit i ben segur que plau a la majoria dels vilanovins i vilanovines, però alhora la festa manté aquell esperit creatiu del col·lectiu humà que, a més de organitzar-la, ha de repensar-la constantment perquè no quedi ancorada i fossilitzada, evitar que es converteixi en una foto fixa d’un moment, sinó que vagi evolucionant i connectant sempre el seu esperit amb l’actualitat. Ben segur que aquesta tossuderia ha fet que la festa sigui un referent important en el calendari festiu de  la ciutat i alhora hagi esdevingut també un model de festa de Sant Antoni a tot Catalunya

Organitzar, mantenir, adequar amb encert i projectar la festa no és feina fàcil -no n’hi ha cap de fàcil de feina en el tema de la festa- i no ho és perquè sempre existiran mancances i impossibles, mancances pròpies d’una organització voluntariosa i feta amb el temps guanyat a la feina, les de la certa incomprensió incomprensible per part de l’administració amb el seus constant canvis burocràtics i normatius, les de la permanent batalla de lluitar contracorrent per enaltir el valor col·lectiu, el valor de la tradició, el valor del compromís social  que és la festa contra el ferotge individualisme, l’adotzenament dels moments lúdics i la cada cop més difícil, complicada i ara judicialitzada i penalitzada oc(k)upació de l’espai públic com espai de festa, relació i encontre social.

Però la festa ja té un pòsit important, molts anys de brega i també dels necessaris relleus generacionals, imprescindibles per mantenir viu l’esperit de la festa. Sant Antoni té a més la importància de poder-se projectar com a referent de la ciutat en el camp del patrimoni social i econòmic. I aquesta voluntat d’esdevenir referent de la ciutat l’entronca i fa present, cada cop més llunyà, un passat agrícola de Vilanova, passat que segur que no tornarà -només faltaria- però que també ha deixat un sediment en la manera de ser i fer dels vilanovins i vilanovines de l’actualitat. I aquest pòsit ancestral convertit en festa i referent i ha sabut donat brillantor en moments de grisor social i política de la nostra ciutat, ha sabut cohesionar equips de treballs i de responsabilitats  que han portat i tramés amb mà destra tots els secrets i racons amagats de la festa fins a portar-la a l’actualitat que te lloc d’honor en el calendari festiu de la ciutat com a festa consolidada i amb potencialitats de futur més que reconegudes.

Sant Antoni és l’exemple d’una festa  basada en un passat d’esforç, tossuderia i voluntat de lluita per la permanència en un present que, sense estar exempt de dificultats, és engrescador fruit d’un reconeixement per part de la gent, per les persones de la nostra ciutat, comarca i país que és en definitiva qui ha de fer-la prevaldre i projectada cap un futur que com tots els futurs són incerts però esperançat, sense dubte. Vèncer la indefinició i la difuminació dels elements de referència és el repte que hauran d’afrontar des de l’organització de la festa.

La festa dels Tres Tombs dóna avui encara sentit a una manera de ser i d’entendre l’espai públic com espai de relació, de celebració, d’exhibició d’usos i costums com sempre ha estat i que per molts segueixi essent així.