El millor Carnaval de Vilanova del món (cap. II)

Segon capítol: La traïció.

Tinc un cartell a casa, del 1974, que sempre m'ha agradat molt i el tinc a la prestatgeria. És un cartell que anuncia la comparsa del Coro, formalment La Unió Vilanovina, abans de la fusió amb l'Acord que va fer recuperar el nom formal. Després de fer un curt i poc científic estudi sobre com anuncien les entitats els seus actes, hi ha una principal diferència -entre el cartell antic i els actuals- que m'ha cridat l'atenció. Al cartell vintage no hi figura el preu d'inscripció. Ara és, segurament, el més gran que posa en els cartells. Les conclusions sobre si celebrem una festa o la consumim, entenent contextos econòmics de cada època, que les tregui cadascú.

Si al primer capítol parlàvem de la mediocritat, d'aquells que no s'ho pensen dos cops a l'hora de fer qualsevol cosa, en aquestes línies podríem aterrar en un altre espai, que només és el de Diumenge de Comparses. La Comparsa, això va en majúscules. El dia gran de les persones vilanovines. Anem de mediocritat a traïció. Parlem de traïció.

Ara ens passem el dia fent anar la paraula 'patrimoni'. S'ha erigit en una espècie de segell de qualitat. El Carnaval de Vilanova és patrimoni i ho és, especialment, la Comparsa. Així doncs, si ho considerem patrimoni, ho considerem cultura i si, a sobre, a fora també ens ho consideren, hauríem de fer alguna cosa per cuidar-ho. Recordem que el Carnaval de Vilanova i la Geltrú és Festa Patrimonial d'Interès Nacional, que no és res turístic sinó un reconeixement cultural, el màxim català dins el calendari festiu.

Passo olímpicament de les històries sobre les parelles del mateix sexe i dels texans, ja som prou grandets per a posar normes al Carnaval. Però ara, per un moment, preguntem-nos per quina raó tot això és patrimoni. El Carnaval no té res de místic -sí que ho té de sentiment de comunitat i d’identitat- però la Comparsa és el triomf d'una estètica que s'ha anat generant fins als nostres dies. Les fileres de mantons i clavells per una banda i barretines i farcells per una altra, d'una manera elegant, són el seu símbol més important. La gentada tota junta i separada. No hi ha comparsa sense comparsers. Hi ha festes que es poden celebrar igual amb vint persones que amb mil; la nostra necessita un gruix d'actius per a consumar-se.

El mirall més important és la plaça de la Vila, que s'ha transformat en el temple d'una tradició sense origen. La comunió ha de ser perfecta i ha de funcionar com un rellotge suís. Estem parlant d'una festa on participen activament 16.000 persones i que no pot deixar-se a la improvisació. Cal cuidar-la i la FAC i els seus col·laboradors, que mai seran prou aplaudits, ho fan. Ara, sort d'ells.

D'altra banda, la plaça on se celebra el moment del patrimoni festiu més important de la ciutat no pot estar presidida per publicitat, si ens ho creiem de veritat. Espero que ningú instal·li uns plafons d'Estrella Galícia sota d'alguna pintura d'El Greco al Museu Balaguer. Segurament, tampoc hi posarà Qatar Airways al mosaic restaurat de la plaça de la Vila, com si fossin els seients de la grada de Can Barça. El cas del Carnaval és encara més singular. Darrere de la publicitat de la marca de cervesa hi posem alguna d'aquelles campanyes que es fan per intentar controlar la ingesta d'alcohol i el consum de drogues on més d'un assegura que tenim un problema, entre els menors, el Divendres d'Arrivo. I el finançament no pot ser una excusa: la subvenció de la FAC no ha fet més que minvar en els darrers anys i el Carnaval el paga el poble, amb els seus impostos i sobretot directament, a través de les entitats, en una clara diferència amb la majoria de festes del calendari festiu local.

—Has vist quina destrossa fan al mosaic de la plaça de la Vila? —comença el vinagre.

—Però després l'han de polir, no? A veure com queda al final—li contesta, esperançat.

—Veurem —replica, desconfiat.

És una manera de trair. No a ningú, sinó a un mateix. La cultura és un destí fantàstic pel mecenatge, sempre que no la converteixi en un producte de consum. Què ens queda, amb un fons tan honest, que no sigui la cultura? Si som capaços de vendre l'únic moment de l'any que uneix els vilanovins no només ens auto-traïm, sinó que potser no ens ho estimem prou. Som capaços d'enfonsar en la misèria electoral el govern de torn que es carrega el mosaic de la plaça, però el dia més sagrat de la comunitat local, al punt del crit de 'Comparseres, Comparsers, la plaça és vostra!' no ens importa que els seus fanals i palmeres siguin plens de publicitat. D'allò n’hem fet la postal del nostre poble i de la seva gent. Estem en venda?

Cartell anunciador de la Comparsa del Coro, 1974.