Del parxís al bridge

De debò. Penso que portem massa temps jugant al parxís. Pendents de treure sisos que ens permetin tornar a tirar i avançar esperitats cap a la casella d’arribada. Pendents de matar les fitxes blaves que ens han guanyat la partida anterior, les vermelles que perdonen la vida a les blaves i les verdes que han obert la barrera quan podien haver-les retingut.

M’he quedat les fitxes grogues amb tota la mala intenció, però és evident que el mateix raonament es podria fer des de qualsevol altre color dels esmentats. Estem doncs davant d’un joc fratricida, individualista, i que, amb l’excusa de la competitivitat, només deixa satisfet a un guanyador que, en el fons, tampoc pot gaudir massa de la seva victòria ja que els contrincants, ràpidament, li demanen la revenja, tornant tots a la casella de sortida per començar una nova partida.

El bridge, pels que no conegueu el joc d’origen britànic, és una altra cosa. Segueix havent-hi quatre jugadors però, d’entrada, aquests estan organitzats en parelles i, per tant, obligats com a mínim a entendre’s amb el que tenen assegut al davant. Abans de començar la partida, cal fer una subhasta en la que cada jugador passa o es compromet a fer un cert nombre de mans tenint un dels pals (trefles, diamants, cors o piques) com a trumfo. Un dues piques o tres sense trumfo que, ben administrat, serveix a cada jugador per donar informació pública al company sobre les cartes que té i fins on es veu amb cor d’arribar. Una informació que els rivals senten i en funció de la qual, també poden organitzar la seva subhasta o la seva estratègia de joc.

Un cop arribat a la subhasta màxima –quan els altres tres membres de la partida han passat- serà el subhastador qui jugarà en nom seu i de l’altre membre de l’equip (el mort en l’argot del bridge). Amb les cartes d’aquest mostrades sobre la taula.

El bridge encara té dues característiques més que el fan recomanable. La primera, que sovint es juga a diverses taules simultàniament. I amb les mateixes cartes repartides de idèntica manera en totes. Un fet que comporta que no es tracta tant de guanyar, de fer més mans que el contrari de la teva taula, sinó de guanyar millor, de fer més mans que els altres guanyadors. De buscar l’excel·lència. La segona, que els perdedors també tenen el seu repte. Perdre per menys diferència que els de les altres taules. Ser el menys perdedor de tots.

És per això que reclamo més bridge i menys parxís. Més jugades reflexives i joc racional i menys tirades compulsives de dau carregades de testosterona. I que ho comparo amb les intervencions dels dos presidents del Parlament català del dia de la constitució de la mesa per demanar menys Maragall i més Torrent.

A més, encara hi ha una darrera diferència entre el parxís que, al meu entendre, hem jugat fins ara i el bridge que penso que hauríem de proposar d’aquí en endavant. Sovint, el jugador de parxís cau en la temptació de la victòria parcial, fent avançar una fitxa tan ràpid com pot fins a l’arribada. Sense adonar-se que la maniobra el debilita perquè fa més vulnerables les altres fitxes que queden al tauler en reduir les opcions futures de jugada. En el bridge, per contra, el bon jugador ja té tota la partida al cap quan llença la primera carta. I depèn del anàlisi previ de les cartes que coneix –les seves i les del seu company- per complir amb la subhasta o fracassar en l’intent. Però, en qualsevol cas, el seu èxit o fracàs no està tant en la voluble sort d’un dau llençat al tauler i que es mou a l’atzar, com en una estratègia definida amb més o menys encert a través de la reflexió. Una reflexió que va més enllà de la tirada immediata i la carambola que permet matar una fitxa, comptar-ne vint, matar-ne una altra, tornar-ne a comptar vint i entrar la fitxa que et permeti comptar-ne deu amb una altra. Perquè el bon jugador de bridge té, com es sol dir, la partida al cap.

Potser per això, la nostra societat no s’ha decantat pel bridge a l’hora de jugar les seves cartes en qualsevol àmbit i, lamentablement, prefereix jugar al pòquer. Un altre joc on les hormones i la sort manen més que la raó i l’anàlisi estratègic. I on, per damunt de tot, es juga sol i, com deia Ernest Maragall, buscant humiliar als contrincants. Així ens van les coses.