Pastorets bons pastorets.....

Tothom té la seva geografia particular. Espais, paisatges, indrets, persones, recorreguts que al llarg de la nostra vida o en part de la mateixa han tingut alguna significació, ha estat part de les vivències i experiències. Tothom té les seves.

El “Círcol” Catòlic és un dels indrets de referència de la geografia de la primera joventut. Com hi vam arribar ni ho recordo, potser a través de les colles d’amics i també per ser els germans petits d’una generació que ja hi anava i per una qüestió de mimetisme hi varem arribar.

Les partides al ping-pong de l’entrada, la sala de teatre, els camerinos tronats amb pòsters de representacions gairebé prehistòriques, un primer pis amb un cafè que poques vegades havíem freqüentat. Són imatges recordades manta vegades.

També veure les primeres obres de teatre i començar a fer-hi alguns papers L’anell meravellós, La Ventafocs i alguna altre peça de la que ja no recordem el nom..

Però en tot cas l’obra més emblemàtica per molts de nosaltres va ser fer els Pastorets

I començar la “carrera artística” breu i sense cap mena de ressò mediàtic. Diuen que els Pastorets han estat el bressol de grans artistes al País. Així és, almenys dels pastorets del Catòlic n‘han sortit gran artistes: Xavier Capdet, Sergi López ,Toni Albà, Dafnis Balduz, Lluis Olivé, Marta Bayarri, Pere Tàpies i segur que ens en deixem algun, però també hi han passat moltes persones anònimes, molta gent que s’ha quedat en el no res teatral sense cap mena de problema.

Aquesta gent ha gaudit dels anys que n’ha ha fet, s’ho han passat la mar de bé, ha rigut, hi ha trobat bona gent, hi ha hagut en ocasions també els primers enamoraments i alguns han arribat lluny...

Doncs això, als pastorets hi vam començar a fer de pastor del poble, sense dir res, ni piu o potser només repetir allò de “és la bella nit” en el quadre de l’Anunciació, i només fer la gestualitat pròpia del moment escènic, recordo al director, el Sr. Castelló, que enllaçava amb el Catòlic de la postguerra i el tornava ressorgir, però els “meus directors” han estat el Josep Maria Porta i el Nani Ràfols, molts diferents però ambos amb una capacitat de dirigir, de llegir el text i fer-lo interpretar i de treballar de manera excel·lent....

De pastor a dimoni ras, de dimoni ras a pecat capital, l’enveja i la ira preferentment, de pecat capital a Banyeta i de Banyeta a Satanàs..... en fi tota una carrera infernal.

I seguir al Catòlic fent el relleu dels grans “clàssics”, Bienve i Quico, fent de còmics amb les seves mítiques, esperades i celebrades sortides de guió o admirant Francesc Ràfols, el Satanàs de referència o la també interpretació majestuosa de Ventura Orriols, dissortadament desaparegut, amb qui vam mantenir més d’un duel de diàlegs a l’escenari.

També després amb més consciència col·lectiva vam col·laborar en l‘organització del Cicle de Teatre, que va ser un festival de referència amb un cert compromís cultural, social i polític.

Interpretar també de secundari un paper estrany a l’obra El Condemnats de Baltasar Porcel dintre del Cicle de Teatre, any en que l’escotilló hi va participar.

Però a la vida tot té el seu moment i ens vam anar distanciant del Catòlic, els grups es van separant també de manera natural i noves generacions van agafar el relleu dels llocs que anàvem deixant. Ideològicament també estaven ja allunyats però això no treia que de tant en tant hi retornéssim però altres horitzons s’obrien al davant nostre i altres interessos ens separaven. Aquella colla que compartíem espai i la nostra presència al Catòlic també s’anà desfent.

Però encara fa anys –potser n’havien passat una vintena d’ençà del Catòlic-  vam tornar als Pastorets a La Unió i al teatre Principal un parell d’anys. Vam tornar a fer el Satanàs en un escenari i dirigit altre cop pel Nani Ràfols. Realment, ens ho vam passar bé. Vam donar una campanada.

Ens vam retrobar vells “actors” –per dir-ho d’alguna manera- que ho havíem fet al Catòlic i ens ho vam passar bé mentre va durar. I punt.

I ara en complir-se el cinquantenari de l’Escotilló G.T., el grup del Catòlic rebíem una cordial invitació per si volíem tornar a fer els Pastorets, un acte rememoratiu. Vam parlar amb la Paquita Roig (ella si que ha mantingut amb constància la seva presència al Catòlic) i convenim fer una petita escena fent de Satanàs i ens toca fer “L’infern plega”.

I som-hi vas llegint el text i et tornar a fluir amb una certa facilitat. Algun ressort mental et torna situar en el moment en que ho havies ja fet. Rememores l’escena i et va tornant tot un devessall de records. Però també hi ha un  moment en que pensés que hauries d’haver dit que no, que t’agafa mandra que et poses nerviós pensant en el moment que hauràs de tornar a sortir a l’escena.

Però després et vas il·lusionant i vas parlant amb gent d’aquella època que també hi participarà i això anima a ser-hi a no rebutjar l’amable convit. I arriba el dia, i molta gent als vestuaris, i cues al maquillatge, aquí com que no surto fins gairebé al final doncs esperar i veure com van les coses i els canvis positius que s’han produït, els vestits són molt més acurats que a la nostra època, tecnologia punta, regidors d’escena amb micros i comunicats, la tramoia elèctrica i ben estructurada, ja no hi aquelles cordes per pujar i baixar els decorats, ja no s’enganxen al baixar, ja no cal pujar i baixar el teló estirant de  les cordes,…tot s’ha modernitzat i sens cap dubte a millor.

I carai la gent més jove, els que fan ara els personatges hi posen ganes, il·lusió, bona feina, dels còmics, només havíem vist actuar al Martí Terés – que hi ha tornat també-  tot plegats convencen i donen molt de joc escènic..
Una direcció ara de dones, Anna Cabanes, Paquita Roig i més gent. Una direcció de primera, cuidant els detalls, amb poques paraules però ben dites situen l’escena, tothom al seu lloc i avant!. La Paquita Roig dirigint un conjunt de música que deu-n’hi-do, res a veure amb aquells quatre músic que nosaltres havíem vist més aviats grandets als que el Ramon Castells –l’home que més músiques dels pastorets té enregistrades en vells magnetòfons- els regalava un parell de puros en començar l’obra potser per compensar els pocs diners que cobraven.

Acurat i exquisit tracte al maquillatge, porten des del dia de Nadal passant hores pintant cares i creant expressivitat i bones sensacions, ambient cordial.
I a mesura que s’acosta l’hora de sortir les pessigolles a la panxa van creixent.
Repasses mentalment el text. Quatre profundes respiracions i.. a escena!.

Tens però la garantia de que si et quedes en blanc nomé amb una mirada creuada amb el traspunt el Xavier Andreu no caldrà res més perquè et doni lletra...

Ja hi som hem tornat a l’escenari, intueixes el públic, veus els cares de les primeres files.

I au! Text endavant, pim-pam-pum i fora. Escena acabada. Amb poc minuts, això sí intensos, resolt.

Ja ho has fet

Relaxació…

Que bé. Sensació d’haver complert. D’haver format part humilment i modesta d’aquesta celebració, haver aportat el tòpic “granet” de sorra a una data commemorativa.

Formar part de molta gent, del col·lectiu i retre homenatge als absents i també als presents…

D’haver estat un petita, molt petita baula, d’una llarga història. I per una qüestió de corporativisme, veure en els que han fet el teu mateix paper, l’experiència del Francesc Ràfols i la força i la qualitat interpretativa dels que ho van fer darrera teu David Pérez, Carles Serra i Jaume Batlle fent tots ells un Satanàs de bandera!!

En fi moltes gràcies a la gent del catòlic des de qui ho va pensar, a qui ho ha dirigit, a qui ens ha maquillat, a (i en són molts) sense sortir a escena van treballar de valent..,  a tothom gràcies per aquets moments tant entranyables!!

I escoltar de nou aquella veu dolça de l’anunciació... Pastorets, bons pastorets...

Això, bona gent!

Fins el centenari.