La cara B

Em passa com amb els discs de vinil de 45 rpm de la meva joventut. Aquells de dues cançons que portaves als guateques de cuba libre i patates fregides i que tenien una cançó popular, que tothom coneixia, a la cara A i una segona cançó, de farciment, a la cara B i a la que el personal no prestava cap atenció ni donava cap oportunitat, encara que a tu t’agradés i et morissis de ganes de ballar-la amb aquella noia que et feia peça.

Obro el diari, engego la radio, sintonitzo la televisió, miro els butlletins de noticies a Internet i què em trobo? Que només hi ha cara A, és a dir, qüestió catalana a tort i a dret. Amb anàlisis que arriben a valorar si el torracollons de Brussel·les que reptà Puigdemont a besar la bandera espanyola és autèntic o tot plegat era un muntatge per revifar el mecanisme d’acció i reacció. Haig d’esperar uns minuts o passar algunes pàgines per topar-me amb la cara B. Amb una de les cares B. Aquella que, com algunes de les d’aquells vinils de 45 rpm, mereixi entrar a les llistes d’èxit. Perquè, no creieu que el maremàgnum català hauria de cedir protagonisme a tot el que anem saber del funcionament del PP valencià i, per extensió, del nacional?

Allà hi ha gent que ha reconegut haver fet mil i un tripijocs per omplir-se la bossa. Personatges que han acusat directament a dirigents polítics, amb nom i cognoms, d’ordenar que aquells tripijocs fossin procediments normals de funcionament. Proves i més proves que demostren que aquells aeroports com el de Castelló o aquells AVE com el que va intentar inaugurar Rajoy aquesta setmana, a més de ser desaforadament cars, eren escandalosament deficients. Evidències innegables de que tot plegat no es pot despatxar amb l’expulsió d’un tresorer més o menys corrupte que feia i desfeia a voluntat. O algú amb dos dits de front pot arribar a creure que un tresorer pot trucar a una comissió d’adjudicació per dir-li que un tram d’autopista o un poliesportiu s’han d’adjudicar a l’empresa X?

D’acord, podria ser. Però això implicaria dues coses. La primera, que el seu cap o algú amb més poder que ell, hauria decidit passar de les seves obligacions i delegar-ho en aquest personatge. Com si el nostre metge delegués en la infermera el nostre diagnòstic i medicació. I no se què és més greu. La segona, que el funcionari o funcionaris encarregats d’aplicar aquella ordre corrupta, haurien passat de, com a mínim, denunciar-ho als seus caps. De guatemala a guatepeor. Perquè si la primera opció, la del polític corrupte, ens remet a un càncer localitzat que pot ser extirpat, la segona ens remet a un càncer amb metàstasi i , per tant, molt més difícil de curar.

Però, insisteixo, tot aquest desori queda per la cara B del disc. Aquella que només podies posar quan tu eres disc-jockey en funcions. Els altaveus i els amplificadors actuals estan a favor de debatre si el president Puigdemont tenia o no dret a fer la roda de premsa des de la delegació de la Generalitat a Copenhague, o si aquella universitat havia cursat la petició o si fou el propi president qui es va autoconvidar al debat sobre el paper del cas català en el futur de Europa.

I fixeu-vos que el tema de la trobada en qüestió, aquesta repercussió del que estem vivint a Catalunya en el conjunt d’Europa, seria prou important com per haver-hi dedicat atenció. Perquè en el fons, és el reflex d’un debat latent sobre si el futur d’Europa s’ha de basar en els estats/nació o en les nacionalitats/estat. El mateix que en el passat va dur a la restauració de les monarquies absolutes un cop derrotat Napoleó, o a la redefinició d’Europa i bona part del món un cop acabada la I Guerra Mundial. Però, heu vist o sentit algú que aprofundeixi en aquest sentit? Més aviat veiem el contrari. Com Merkel i els socialistes alemanys de Martin Schulz s’han posat d’acord per no esvalotar el galliner europeu en contra dels seus interessos (els alemanys, és clar). Com Rajoy, Sánchez i Rivera, tot i les aparents discrepàncies, fan un front monolític al voltant de la sacrosanta unitat d’Espanya. De la seva Espanya.

Per això m’agradaria que els disc-jockeys que ens posen la música, de tant en tant, posessin alguna cara B. Com en els guateques de la meva joventut, potser tindríem més d’una sorpresa. I, el que és més important, agradable. O de debò creieu que la gent és tan ruca com per no castigar aquells que, mentre retallaven pensions, atenció mèdica o pressupostos d’educació, gastaven milionades en mítings multitudinaris per fer content al seu jefe i omplir-se les butxaques? La meva experiència docent m’ha demostrat amb escreix que, quan una cosa s’explica i s’explica bé, fins i tot el més ruc acaba entenent-la.