Camins i terres

Ha estat un lloc comú a finals del meu segle, el XX, i encara ho és avui, que ja hem passat la primera dècada del XXI, de menysprear les identitats, de mantenir l’origen d’un hom i la relació amb el seu entorn domèstic: polítiques de campanar, intel·lectual de secà, aldenisme, i mil altres denominacions pejoratives. Cert que també ha estat el segle de nacionalismes exaltats, que conduïren al nazisme, al feixisme i altres règims ... i    com el franquisme i altres dictadures a l’altre cantó del dit Teló de cer. Tots aquests moviments han estat tractats de nacionalistes. Ja veurem si amb el temps continuen sent jutjats tant superficialment. També han estat nacionalismes els moviments d’alliberament colonial: Cuba, patria o muerte, l’alliberament del Congo dit belga, d’Argèlia i els països veïns del nord africà; i aquests últim no en tenien res de feixisme ni de nazisme.

Passada la segona guerra mundial la vindicació dels orígens ha estat maltractada per l’esquerra oficial, la que va conquerir el poder, fos allí on fos. Poetes, novel·listes, assagistes han escrit sobre els camins, han exaltat els camins com una mena resclosa per contenir el mal de l’identitarisme, per contenir la vindicació dels orígens col·lectius. Amin Maalouf, intel·lectual magribí que es presenta com cosmopolita però resideix a França, ha escrit: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les rels; els homes no. Per nosaltres el que compta són els camins». Però aquesta França d’Maalouf, que a més d’anorrear totes les cultures que conviuen a hexàgon, menys el francès, ha ridiculitzat  el credo universalista fins al punt de fer imprimir en els llibres d’estudi que havien de llegir als joves africans de les seves colònies, referint-se a ells mateixos (els africans), la beneiteria d’aquesta frase: «Nosaltres els gals...».

Un clar exemple de l’intricat que significa per a un ésser humà haver de triar entre les rels o els camins. També Machado, l’exiliat, amb la resta d’expatriats de la guerra d’Espanya, ens parla i ens conta de camins que han fent-se al caminar. Els camins són la moda, cap on van o d’on venen, la terra que els sustenta, passen una fase démode.

La tònica dominant dels cosmopolites del meu segle ha estat la de no voler arrelar, la de preferir el camí a la pàtria (si mes no així ens ho fan saber quan parlen de boca enfora). Puc entendre, però, que els europeus després de les dues terribles guerres, i el pròleg de l’espanyola, abandonessin l’èpica nacional per un llarg temps.

El meu segle, doncs, ha estat, i continua sent, el segle de domini de les nomenklatura inamovibles dels partits i dels governants, del consum, del rebuig de la inseguretat i l’aventura, qualsevol inseguretat. Fins i tot s’ha creat el redundant terme d’ “esport de risc”, per fer notar que la seva pràctica si comporta una certa aventura, aquesta és ben controlada per l’empresa que l’oferta. , Aventura, un terme i un concepte, per cert, que ha volgut liquidar-se de la pràctica del ciutadà, ben escarxofat a casa seva davant del seu televisor, ordinador i els altres mil aparells per retenir l’home de finals del XX i principis del XXI, que teòricament i, diguem.ne paradoxalment (potser hauríem de dir cínicament) prefereix el camí a la rel, ben empresonat a la seva (i exclusiva) llar.

Un segle contradictori certament (com deuen haver estat la resta de segles). Bé, a mi m’agraden els camins, fins i tot per arribar-m’hi a extraviar, però al final, necessito tornar al camí que duu a  casa, per, des d’allí ─això sí─ projectar altres caminades. Dels camins sense fi, se’n diuen perdedors, paranys, i vénen a ser culs-de-sac sense eixida, encara que etimològicament puguin no ser-ho. No són camins i, altrament, al final d’un camí, perquè pugui merèixer dir-se’n, sempre hi ha d’haver alguna cosa, a un cap i a l’altre. Només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins la mort.