A la casa del costat

Començo a estar fart que els problemes de casa nostra siguin el pretext per no parlar del que passa, dia si, dia també, a casa del veí. D’aquesta mena de necessitat cristiana d’autoflagelar-nos fins a sagnar perquè ningú pugui acusar-nos de poca capacitat d’autocrítica i fins i tot d’oportunisme, si algun dia denunciem que, a casa del veí, també tenen els seus problemes. I sovint molt més greus que els nostres. Certament, aquella dita bíblica de la palla a l’ull d’altri i la biga en el nostre segueix essent vàlida però, que passa quan la biga és a l’ull aliè i la palla al nostre? Ens hem de seguir comportant igual per demostrar que som més papistes que el Papa? Que és el que ens ha de fer reaccionar, la brossa més grossa o la seva ubicació? Podem reconèixer, per exemple, que les propostes de president virtual son invents del TBO. Com ho és la de la casella del castellà als fulls de preinscripció escolar. Però això no ens hauria d’impedir denunciar amb contundència la politització de la justícia o l’arbitrarietat en l’aplicació del article 155 des de la casa del costat. Podem acceptar que el cas Palau és una vergonya, però això no ens hauria d’eximir de denunciar que l’escàndol econòmic del finançament del PP o els dos mil milions d’euros “perduts” per la Junta d’Andalusia en la suposada lluita contra l’atur, son malifetes de proporcions molt majors i que haurien d’ocupar la nostra atenció de manera preferent. Encara que passin a la casa del costat.

Doncs no. Quan ens arriba alguna crítica des de casa del veí, com els infants atrapats en una mentida innocent, ens posem a la defensiva, dedicant tots els nostres esforços a rebatre-la. Donant, de rebot, arguments als que diuen que, si tant ens defensem, deu ser perquè tenim bona part de culpa en allò que ens imputen. I no ens adonem que ells, quan els hi fem arribar alguna crítica, el que fan és buscar un altre àmbit des del que tornar-nos la pilota amb l’obertura d’un nou front. Fent bona aquella dita futbolística que predicava fa uns anys que la millor defensa és un bon atac.

A més, en aquesta lluita dialèctica en la que sovint ens fiquem o ens fiquen, nosaltres solem mantenir la discussió en termes de bilateralitat. Per no embolicar la troca. Ells no. Ells tenen clar que com més serem, menys aigua clara en traurem. I així actuen.

Perquè convindria no oblidar que els atacs a la llibertat d’expressió ja fa temps que afecten, entre molts altres àmbits, Catalunya. Els nostres polítics, periodistes o artistes no paren de rebre citacions que els demanen explicacions de les seves opinions. Públiques i judicials.

Doncs bé, ara, allà a la casa del costat, han decidit obrir una mica més el focus. Emmerdar la troca generant una polèmica innecessària al voltant del saló ARCO de Madrid. I per aconseguir-ho, a un artista que l’any passat sembla que hi va penjar sense problemes un quadre amb una esvàstica, li han retirat una obra on apareixien els nostres presos polítics. Naturalment, als amplificadors de la excelsa política del govern central els ha faltat temps per posar el crit al cel sobre la manca de resposta d’aquell sector cultural i artístic que, quan té el ressò de la televisió, no s’està de dir frases brillants i llençar acusacions contundents. I ja tenim a la societat civil dividida entre uns que hi veuen un atac frontal a la llibertat d’expressió o una hipersensibilitat de la societat i els jutges, i els altres que creuen que això de la llibertat d’expressió també hauria de tenir les seves línies vermelles. Una divisió atiada amb la presència constant del tema als mitjans de comunicació i que, d’aquí el meu cansament, aconsegueix per enèsima vegada que estiguem més pendents del que passa a casa dels artistes, que del que passa entre les parets de l’estat.

Insisteixo. Estic fart de caure cada setmana en la trampa cristiana de parlar del meu ull i de quan irresponsables o dolents som. Si les CUP han decidit internacionalitzar el conflicte, ja s’ho faran. Si les converses sobre el futur govern català avancen o no, també. La casa que té més problemes i més grossos no és la nostra. La biga de l’ull tampoc. La corrupció no para de sobreeixir les tapes de les clavegueres de la casa del costat. El PP i C’s estan a la grenya tot i voler mantenir una imatge de matrimoni ben avingut des de la casa del costat. El PSOE no sap com arribar dignament a les properes eleccions a la casa del costat. Això és el que m’interessa. Això i que, en la mesura que sigui possible, ens deixin fora de les seves baralles. Que no ens facin servir de parallamps, tallafocs, escut o crossa. Que ens deixin tranquils. A casa nostra.