Hola! Hola? Coll de mar

─Hola!

─Hola? Coll de mar! Amb aquesta castissa expressió contestaven els més sorruts del meu carrer a aquells que se’ls hi dirigien amb un insuls i dessaborit “hola”, quan es passa pel costat d’una persona, de bon matí fins a migdia ─coneguda o poc coneguda─, per comptes del deferent “bon dia”. Un parell de aclariments: el meu carrer era a Baix-a-mar d’una població del litoral; i “coll de mar”, com molts dels lectors ja saben, és com anomenem en català les “holas” espanyoles, o “ondas de mar”. Pla deia que la seva terra era aquella on a un bon dia, el contestaven amb un altre bon dia. En Serrat, més líric, cantava al bon dia: «Bon dia, bon dia a tothom!». Tot el llarg paràgraf anterior l’he escrit perquè me n’adono que aquest eixut hola que s’està imposant, deu ser una mostra (una més) de l’apatia amb la qual contemplem avui els nostres conciutadans, i mostra, també, el deteriorament constant ─si més no, de portes enfora─ que estan patint les relacions humanes, tant a la gran ciutat, com (no ens enganyem) a les poblacions més humanitzades. Aquest eixut hola és a anys llum del deferent i propici bon dia, bon Jour, bon giorno, del buenos dias castellà. Expressions, totes elles semànticament plenes de bons desitjos envers l’altri. Bon dia! Vindria a significar que el dia et sigui propici, que el comencis amb bon peu. És una espurna de bona disposició envers aquell què coneixem i ens passa pel costat, o que simplement reconeixem com a congènere o conciutadà ─i per aquesta raó ens sentim empesos a saludar-lo. També caldria recordar que mostra un alt grau de civilitat usar el bon dia, com s’ha fet sempre (i per sort encara el practiquem moltes persones) quan de bon matí i amb els carrers solitaris, ens creuem amb algú. No pot ser que dues persones passin a frec, i encara que no es coneguin de res, no es reconeguin com a humans, dirigint-se un mutu i amable, bon dia; que no compromet a res, però, que segons de l’humor que t’hagis llevat, pot ajudar-te a reconciliar-te amb la humanitat, i amb més potència com més estranya et sigui la persona que se’t dirigeix. No pot ser que dos humans es creuin i facin com si passessin pel costat del contenidor de la brossa. Si fins hi tot caldria dedicar alguna paraula al gos o al gat  noctàmbul o matiner que surt a explorar els carrers a veure que pot caure ─que massa sovint és una puntada de peu (amb sort, fallida). Caldria, doncs, amics ─entre altres mil coses─ reivindicar el bon dia, de matí i fins mig dia. Per passades les dotze ja tenim altres expressions, encara que també ens podria valer el senzill i expressiu bon dia, com fan a molts pobles de França, ja que el dia no s’acaba fins que entra la nit. Ah! (si no ho dic rebento) i deixar-nos d’indeterminats i innecessaris bons vespres, ja que el vespre és, certament, una hora ben poc concreta que hom no sap a quina hora comença i quan fineix, segons sigui estiu o hivern (si més no al Principat).

Abandonem, doncs, sí us plau, l’eixut i dessaborit hola i l’imprecís bon vespre i reincorporem als nostres usos el genuí bon dia, o bona tarda, o bona nit (i amb tres expressions ja anem prou servits). Ei! Això si us plau, eh! Que no hem de renyir per qüestions com aquestes.