Bons temps per a la metàfora

Deia Nietzsche –ho explico de memòria- que fer poesia és com ballar amb cadenes. Carregar-se pesos i traves al damunt en forma de regularitats rítmiques, obligacions mètriques o rimes i, malgrat tot, aconseguir que el text sigui gràcil, eloqüent i bell.

No podia referir-se a traves de tipus polític o ideològic. Al segle XIX, a Europa, podies dir el que et vingués de gust. Nietzsche es va despatxar a gust contra les coses més sagrades –sobretot contra aquestes- i ningú no el va condemnar. Se’m fa estrany, fins i tot, perquè si algú podia ser sospitós de delicte d’odi seria ell: la viva encarnació de l’odi a la mediocritat, a la submissió, a la politiqueta, a la hipocresia… la llista seria inacabable. La societat del seu temps es va limitar a ignorar-lo. Els seus llibres no eren llegits ni comentats, queien en un pou de silenci del qual només començaria a sortir-ne cap al final de la seva vida quan un jove professor danès –si no m’equivoco- va interessar-se per la seva obra.

Avui dia, pel que fa a les idees, sembla que el progrés ha estat només una il·lusió i que tornem a situacions medievals. El delicte d’injúries a la corona pel qual ha estat condemnat un raper mallorquí –Josep Miquel Arenas Beltrán- ens deixa un regust amarg, decebedor. Ara bé, com passava abans, el fet que certes coses no es puguin dir –i en aquest país és així i cal assumir-ho- fa que la cotització dels recursos literaris com ara el símil, la metàfora, la sinècdoque o altres pugi com l’escuma. Si no es pot dir, sempre es pot deixar a la vista, que sigui el lector qui acabi l’obra, qui connecti significats. Tornarem a fer cançons sobre estaques o sobre gallines que diuen que no.

Així, per exemple, si en comptes de cantar “El Rey tiene una cita en la plaza del pueblo, una soga al cuello y que le caiga el peso de la ley”, -un enunciat explícit que al 1789 a França li hagués suposat un premi però no el 2018 a Espanya- hagués dit

Tallarem les flors de lis

per la tija arran del cap

i en farem un guarniment

a la plaça de la vila.

tot hagués quedat ridículament botànic. Vaja, no crec que ningú s’ofengués per un pom de flors. Ell, que és raper, pot posar-hi la rima, però jo sóc més partidari de la tradició simbolista. Ara bé, si us resulta important, també podríem haver  cantat

Amb corbata de cànem,

vestíem un ninot

a qui tots estimàvem

igual que un bibelot.

La literatura viurà una nova edat d’or (i jo no en formaré part, com ha quedat clar). Els dobles sentits, les ironies i la al·lusions recargoladament amagades tornaran a regnar.

Consti que el que he dit és exclusivament teòric, sense cap ànim de molestar les altes dignitats de l’estat; una classe informal de literatura que comparteixo amb tots vosaltres. També és ben trist que aquestes dues quartetes lamentables siguin les meves primeres obres en vers que es publiquen. En fi, em disculpo per endavant, jo mai he ballat bé.