Pinyols madurs

Isidre Grau (Sabadell, 1945) és un autor consolidat i de llarg recorregut (14 novel·les, algunes d’elles premiades, ho testimonien) que durant quinze anys ha impartit tècniques de novel·la i de conte a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La seva experiència docent ha donat fruits saborosos en l’escriptura d’assaigs literaris com L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor.

Ara, amb Pinyols madurs (Voliana Edicions), acaba d’oferir-nos un recull de vuitanta-cinc biolits. I què són els biolits, es preguntaran els lectors. Son contes breus, de dues pàgines, instants de vida passats per la literatura. Els biolits, tal com els concep Isidre Grau, són històries complexes (els éssers humans som envitricollats i sorprenents) explicades de manera breu, en els quals, però, no hi falta ni sobra un mot. Són relats treballats amb mà destra, d’orfebre. Contes de mestre que van ser escrits seguint la crida d’un repte que es va posar el propi autor. Aquesta aventura literària va començar el març de 2013 amb la publicació a la revista digital Núvol d’aquesta sèrie de contes que ara, a l’hora d’aplegar-los en un llibre, Isidre Grau ha agrupat en quinze temes que van des dels homenatges a escriptors admirats fins a situacions contra les cordes, passant per la crítica a la societat literària, amors condicionals, anar per feina, camins oberts, sortir del niu, tirant a negre, veus de més endins, tardors d’hivern, en trànsit, posar-hi art...

Posar art sempre a tot arreu i a tothora com a aspiració, també a l’hora d’escriure, com fa Isidre Grau en aquests biolits, pinyols madurs, imatge perfecte per descriure el nucli essencial que desencadena una petita història, l’embrió d’un relat que llegim a doble pàgina i que ens deixa el regust dolç de la fruita madura.

A Pinyols madurs l’autor no assaja sobre el fet d’escriure, mostra com (de bé) es pot escriure! I ho ha anat mostrant durant quatre anys seguits, en diumenges alternats, a la revista digital Núvol dirigida per Bernat Puigtobella, que encapçala aquesta edició en paper amb uns mots introductoris. Jo mateixa havia llegit ja alguns d’aquests contes que m’havien seduït per l’autocontenció verbal i per la sensibilitat de percepció dels drames quotidians per part de Grau. A Pinyols madurs l’autor ha escrit uns contes condensats, d’extremada brevetat que, com hem dit, anomena biolits, un format literari inventat. Aquests contes, escrits de manera tan rodona, no obstant això alguns es presenten amb aquell final obert que incita el lector a l’exploració mental, a fer-se preguntes i a buscar respostes provisionals. I és que la vida és així, amb històries que comencen en un punt i tenen un trajecte, que no sempre és recte, per cert, i no totes les històries tenen un final concret, definit. A vegades queden ben penjades a l’aire o caminen per vies inesperades.

Amb Pinyols madurs Isidre Grau es mostra com el bon escriptor que és, atrapant els lectors amb les seves històries sorgides dels estímuls que la vida ens subministra a cada instant. Bon es criptor i també bon mestre. Per aquest motiu, Pinyols madurs és un llibre per donar a llegir a escriptors novells que vulguin aprendre l’ofici amb la mateixa humilitat que Isidre Grau treballa els seus textos: es poleix ben polits fins a tenir la sensació, com diu ell mateix en el seu pròleg, que ja no es poden millorar més. Com la fruita madura, trobar el seu punt. Què difícil. Sens dubte, un art.