Costa de Ponent

Darrerament s’ha parlat força de la censura i de la repressió de diverses manifestacions, algunes artístiques i altres de més mal gust de manifestacions anomenades artístiques n’hi ha per totes les sensibilitats però no cal reprimir-ne cap. Però això no és nou d’ara.

Ara fa una mica més de cent anys  concretament el mes de juliol  de l’any 1917 l’autoritat governativa censurava i  prohibia l’aparició de la Veu de Catalunya, un dels principals i més importants, per la seva significació i pel seus col·laboradors, periòdics en català del país (1).

La Veu era molt pròxima les tesis de la Lliga Regionalista i els seus principal dirigents eren signatures habituals a les seves planes.

Vet aquí però que la situació a l‘any 17 era prou conflictiva i un grup de diputats de diverses formacions polítiques (hi assistiren diputats catalans i alguns de l’estat) va convocar a través de la Veu de Catalunya, L’Assemblea de Parlamentaris (2) que es va reunir a l’ajuntament de Barcelona el dia 5 de juliol i van fer crides públiques a reclamar algunes reformes a l’estat entre elles: un règim autonòmic per a Catalunya, la convocatòria d'unes Corts Constituents  per refundar l'estat. La voluntat era que si l’estat no és pronunciava tornar a  convocar l’assemblea. La suspensió de la Veu de Catalunya fou un intent barroer de deixar sense veu a aquesta assemblea. Els condemnava al silenci. Actuant amb astúcia – com ara(?)- es va sortejar la suspensió utilitzant la capçalera sitgetana de El Baluard de Sitges que també va ser prohibit al cap de tres dies de la seva publicació i finalment la Veu es va transmutar en la publicació vilanovina Costa de Ponent -el  nom de la capçalera està agafat sobre la denominació de la costa des de la perspectiva de Barcelona- que durant  sis dies va servir de portaveu dels parlamentaris reunits en assemblea. Al cap d’aquets sis dies s’aixecava la prohibició governativa i es torna a publicar La Veu de Catalunya.

Però el periòdic Costa de Ponent ja era una capçalera amb una certa veterania a Vilanova.

El Garraf i el Baix Llobregat en alguns moments de la història han esta un sol districte electoral i això feia que hi hagués alguns periòdics sobretot de caire polític i amb missió fonamentalment electoralista que es publiquessin per aquest territori com a referència. Així a l’any 1890 apareix a Vilanova el diari La Ley confeccionat pels seguidors de Pi i Margall que es distribuïa “a los distritos electorales de Sant Feliu de Llobregat i Villanueva y Geltrú”. Anys més tard, el 1906 , sortia a Vilanova la publicació Costa de Ponent que es defineix a si mateix com a “portaveu de les comarques” (referides als districtes de Sant Feliu i Vilanova i la Geltrú) en els seus números hi ha una àmplia informació d’un territori comprés entre el Papiol i Vilanova i la Geltrú i Igualada i el Prat de Llobregat. El cert és que les notícies eren bàsicament comunicats dels diversos Centres Catalans de les diverses ciutats, la ideologia que sustentaven i postulaven  ¡els autors de les publicació era l’exaltació  pública de les excel·lències de la política de la Lliga Regionalista –exemple del regionalisme dretà- que en els districte representava Bertran i Musito, personatge lligat al pistolerisme i més endavant al servei d’informació militar franquista que va ser  propietari de la Casa del Mar als Colls. (La darrera estada de Franco a Vilanova i la Geltrú tingué, en canvi, un caràcter estrictament privat. La tarda del 7 de juny de 1952, arribà a bord d'una faluga que el conduí des del iot Azor i que desembarcà a l'espigó que hi havia aleshores a l'escullera de llevant del port vilanoví. El dictador fou hoste del financer Felip Bertran Güell, fill de Josep Bertran Musitu (tots dos, franquistes de primera fornada), a la seva Casa del Mar, on pernoctà aquella nit. L'endemà, mig d'incògnit, viatjà a Barcelona en cotxe.) (3)

Costa de Ponent fou dirigit entre el 1906 i el 1908 per l’advocat Roig i Ventosa  i són com hem dit pàgines d’exaltació de la política de la Lliga i una defensa de tota l’actuació de Bertran i Musito. En el primer número hi havia un article destacat d’Enric Prat de la Riba “Catalunya y Avant” que fa un cant de les nacionalitats que composen la Pàtria Ibérica i assenyala a Bertran i Musito com el defensors d‘aquestes idees en els districte de Vilanova i Sant Feliu.

Costa de Ponent és la primera publicació de caire polític que s’escriu en català, i marcarà pauta ja que des de llavors la majoria de les publicacions de contingut polític s’escriuran també en català, o bé catalanitzaran els seus continguts. Per altra banda com a premsa de debat polítics no té massa interès  ja que és clarament un diari partidista i amb poca objectivitats a l’hora d’analitzar els fets i les notícies té un biaix massa de tesis determinada sí, en canvi, te la virtut de servir d’eina de comunicació entre els diversos pobles i els caps de la comarca. La publicació de notícies per exemple de Canyelles i d’Abrera permetia que en un lloc es podés tenir informació del que feien els correligionaris. Val la pena remarcar l’intent prou reeixit d’extensió d’una publicació amb l’esforç que això representa de comunicació i també de “professionalització” entesa llavors com a dedicació constant malgrat fos voluntaris i gratuïta. Finalment destacar la constància tant en la publicació com la perseverança en la defensa d’un catalanisme, regionalista si és vol, però que anys més tard va aconseguir conformar la Mancomunitat de Catalunya.

Però la capçalera encara tindrà dues noves èpoques. Des de l’any 1922 fins el setembre de l’any 1923 Costa de Ponent torna a publicar-se. Fou editada  també pel Centre Català i la seva funció principal fou la de combatre la majoria lerrouxista del consistori. Fou molt combativa fins que va ser suspesa i prohibida en el moment que triomfa la dictadura de Primo de Rivera. La seva darrera època ja es situa forces anys després en plena transició democràtica, a l’any 1977, i fou editada per Moviment d’Unificació Marxista dels Països Catalans (MUM), grupuscle polític extraparlamentari que va néixer com escissió del PSAN. Cal destacar que aquest cop també Costa de Ponent fou la primera publicació política que es va publicar íntegrament en català després de la Guerra civil, la seva qualitat formal era més aviat precària en comparació en les altre èpoques.

Ara que es parla de censura, com dèiem l’inici, podem veure que la repressió i la censura s’ha practicat sempre en èpoques de polítiques de reduir la llibertat i autoritàries. Encara no hem arribat a l’extrem de suspendre publicacions però sí que hem vist formes més sibil·lines d’intentar generar un estat de por que impedeixi expressar-se amb la necessària llibertat en una societat moderna i democràtica. 

(1) Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, D’Ors. Josep Pla, Irene Polo i molts d’altres.,

(2) Hi van participar representats de la Lliga, Republicans Radicals, Liberals autonomistes , d’aquests hi destaca Salvador Samà de Vilanova i la Geltrú

(3) Francesc Foguet i Boreu . Todo atado y bien atado, de la dictadura a la monarquia a Vilanova i al Geltrú.