Lot complert

Segurament per moltes persones uns dels records més recurrents de la infància són les fires. Els colors, les olors, les crits, el sorolls i la música de les atraccions són sens dubte estímuls que recorden a aquella mena de cafarnaüm  on tot és possible. Des de contemplar embadalits les joguines exposades a les barraques, fins a pescar aneguets o fer córrer camells, disparar uns quants balins i amb un mica de sort rebre un premí escarransit que ja has pagat amb escreix.

Les fruites caramel·litzades i el coto fluix de sucre de colors que imanten la mirada del nen o nena, les tómboles “si no toca un pito toca una pelota” els caballitos,el tren de la bruixa, destartalat i amb una bruixa increïble i malcarada i mal vestida...

Les fires van ser durant un temps una magnífica exposició de novetats i oportunitats que feia que les famílies moltes vegades s’assortissin de roba, electrodomèstics i tuti quanti per aprofitar les ofertes a vegades increïbles i extraordinàries.

Sempre crida l’atenció la capacitat d’alguns firaries que per vendre el seu productes i d’entre ells espacialment ens sedueix i admirem l’anoment el "Rey de las mantas”. Es d’un altre temps però és el paradigma de l’oferta i d’anar emplenant el lot fins que algú el compra.

Amb un megàfon tronat o amb un micro penjat al coll i uns altaveus de segona o tercera mà, darrera la caixa d’un camió començava oferint un lot de cinc mantes, no hi ha comprador, doncs una altra i una altra i una altra.... i per acabar de rematar-ho hi afegia, un paraigües i per encara fixar més l’oferta i temptar al possible comprador hi afegia  un transistor de piles... i naturalment sempre hi havia qui picava i comprava el lot....... al sarró i cap a casa!.

Ara et proposo un candidat.

Ep! Però aquest no val, doncs un altre.

I encara un tercer si cal (pla A, B, C.... fins la Z encara en queden 26 pel cap baix)

Ara t’ofereixo un full de ruta.

Sembla que ningú compra.

Doncs l’oferta es canvia i el full de ruta es modifica al gust del possible comprador, (ja no hi haurà subvencions a les escoles que segreguen per gènere, a veure i així estan contents)

No n’hi ha prou? doncs hi afegeixo el Consell de la República. Segueix semblant que ningú compra.

Hi afegim: ’Assemblea de Representants a Bèlgica’; un debat constituent i que acabi amb un projecte de Constitució.

Algú ho vol? Encara no?

Cap problema hi afegim una moció de confiança a mitja legislatura “La qüestió de confiança és un mecanisme del reglament, no és dramàtic” (Puigdemont) a veure si al final algú aixeca la mà i diu: Meu!.

I per afegir-hi encara més material el jutge Llarena demana que vagin a personar-se tot un seguit de diputat i diputades per veure si pren mesures “preventives” entre ells J. Turull, el pla C dels  presidenciables.

I el President Torrent, que ha mantingut, amb un to falsament solemne, la investidura congelada fins que ha anat bé a la majoria, ara a corre cuita el va convocar amb l’esperança que Llarena comuniqués mesures contra Turull. Que un possible President sigui inhabilitat ven molt a nivell internacional (o potser no).

I tot i així no compren els de la CUP. I el lot és retirat.

Sense pacte endavant comença el compte enrere per unes possibles eleccions o si de cas hi tornarà a haver-hi una nova candidatura, anem al Pla D.

Mode una mica irònic si es vol de veure l‘entorn polític del moment però és millor així que no pas fer-ho amb agror, i amb el mal regust que dóna veure com va evolucionant tot plegat amb una solució que, ara per ara, no es veu en el futur immediat. És obvi que en tot procés de negociació cal una certa discreció, una programa flexible que ha de permetre incorporar les propostes de l’altre sense que contradiguin les teves, la síntesi en definitiva, cal també enormes dosis de paciència i també, de tant en tant, la capacitat de posar-se  a la pell de l’altre per saber quan i com pot reaccionar davant determinades demandes o supressions. I per descomptat el que cal és voluntat de pactar i saber el valor dels teus arguments i sobretot dels teus vots.

I, naturalment saber gestionar la informació que cal anar difonent, no cal ni dir-ho tot ni cal amagar qualsevol proposta.

Un excés no ajuda i una migrada informació tampoc.

Res de nou, res que no hàgim vist en altres ocasions.

Però si això de formar un govern per sí ja té una certa dificultat tenim complicacions poc habituals per una banda la ingerència de la justícia en l’elecció de candidats que tenen els seus drets politics garantits (en teoria) a hores d’ara per, retorçant arguments, no deixar que surtin de la presó per poder comparèixer davant del parlament i exposar el seu discurs d’investidura, altre cosa és el resultat de les votacions si abans no s’ha arribat a cap acord, vaja que no s’hagi comprat el lot complert.

I certament tampoc ajuda la interessada rastellera de declaracions i converses telefòniques que han anat apareixent.

Mentre ens assabentem de com és pot triar per atributs físics una consellera d’educació també sabem que la negació de la mateixa república que va defensant el president arreu on pot anar, que es negada davant els jutges –i ben fet si això els porta a la llibertat- però no deixa de generar una certa necessitat de posar-nos d’acord fins i tot en la terminologia, amb la que haurem d’afrontar la propera etapa que no serà gens fàcil tampoc.

Finalment el tercer candidat Turull ha anat a la investidura però tampoc està clar –almenys quan s’escriu això- que tingui els vots efectius suficients per aconseguir ser investit. Uns posant més al “lot” i altres fent exigències potser poc assumibles per la majoria afeblida per accions extra lectorals i per la no-presencia per raons òbvies d’altres al Parlament i no poden delegar el vot.

Situació anormal, que ve d’unes eleccions convocades per Rajoy en virtut de la seva usurpació de la presidència de la Generalitat aplicant el 155 d’eleccions blasmades per tothom però acceptades també i per tant acceptant implícitament unes regles de joc que ja sabíem - o,no?- on anàvem a parar.

Ara ja hi som.

Però res de tot – encara que el lot no agradi del tot, potser al final encara hi haurà algun afegitó més en l’oferta- això pot seguir frenant la construcció d’un govern que hauria de tenir, al nostre modest entendre, com obsessió treure els empresonats i després encara que sigui fer una passa enrere per poder-ne fer quatre endavant més fermes, segures, més compartides, més acceptades i per més gent.

Dues paradoxes una que hagi estat el jutge Llarena qui hagi desbloquejat i a apressat al President Torrent a convocar una sessió d’investidura, i la segona que el candidat hagi estat Jordi Turull, destacat membre de CDC -ell ho troba un honor i està molt bé que sigui així- però de la CDC més fosca aquella que acompanyava i posava la mà al foc per Oriol  Pujol i  Daniel Osacar i els acompanyava fins els tribunals, aquells dels que encara no ha resolt el 3% i encara aquell que ens prometia per la festa Major de Gràcia del 2016 que la 17 ja seríem independents. Calia fer tant i tant complex camí per arribar aquí?. Em sembla que no.

P.S.

(Un cop escrit això arriba la inadmissible per fal·laç i injusta per les conseqüències providència del jutge Llarena que empresona de nou a cinc consellers entre ells a J. Turull, per tant la investidura frustrada. Però més enllà de la investidura, l’actuació del jutge és de tot desproporcionada i segurament es fruit d’una certa revenja de la voluntat d’escarmentar, fet que és el contrari de la justícia. Suport al empresonats i reitera que el cal és fer govern i batallar a tots per fer-los sortir de la presó injusta en que es troben. Aquets és, al nostre entendre, el primer objectiu).