Ho sento, tinc ulls

Ulls que veuen el que veuen. I també un cervell que pensa. I que entén allò que li expliquen quan algú es digna explicar-li d’una forma clara i entenedora. Per tant, quan algú m’ensenya una taronja i em diu que és blava, sé que no m’està dient la veritat. I quan algú m’explica que les sardines poden aprendre a viure fora de l’aigua, se que m’està intentant colar una trola. No ens enganyem, és allò tan vell que jo comentava als meus alumnes quan els introduïa a la racionalitat i el rigor en l’estudi de les ciències naturals. La història d’aquell pare que feia pujar al seu fill a una cadira i li demanava que es deixés caure.

Però, em faré mal – deia el vailet

Tu creus que el teu pare et deixarà que prenguis mal? – responia el pare mentre el nen, ja convençut, es deixava caure d’esquena per acabar espetegant contra el terra.

Això, perquè no et refiïs ni de ton pare – sentenciava el progenitor.

La deducció hauria de ser clara. Una cosa son els actes de fe i una altra ben diferent, les adhesions a una idea, un concepte o una explicació, fruit d’una reflexió, un raonament o l’aplicació de la lògica deductiva. Però sembla que hores d’ara, fruit de la visceralitat que ens envolta, l’adhesió incondicional irreflexiva té totes les de guanyar. Hom és del Barça o del Madrid per damunt dels resultats millors o pitjors que tingui l’equip. I accepta a ulls clucs el que li piula el twitter o li explica el Facebook sense parar-se a pensar si el missatge prové d’un influencer eixelebrat d’un publicista servicial o d’un amic reflexiu. Sovint deixant de banda el que li mostren els seus ulls o li xiuxiueja el seu cervell. No endebades les fake-news comencen a ser motiu de preocupació entre els sociòlegs i els psicòlegs.

I és que em costa d’entendre que algú amb poques diòptries i dos dits de front pugui arribar a negar la violència policial del dia del referèndum. Com em costa d’acceptar que un jutge prengui mesures duríssimes de presó preventiva incondicional sobre cinc compareixents als quals un parell d’hores abans ha deixat marxat a dinar en acabar els interrogatoris. I que apliqui aquelles  mesures al·legant un risc de fuga reiterat que cap d’ells ha exercit durant el temps que ha estat a casa seva. Cert que tenien el passaport retingut, però també li tenien, fa uns anys, en Luis Roldán i Francisco Paesa, no?

Però no us vull enganyar. Tampoc entenc que la CUP esperi la tarda del dia abans de la primera votació de la sessió d’investidura per prendre la transcendental decisió de ratificar la seva abstenció, com no sigui per mirar de garantir el seu espai electoral de cara a unes futures eleccions. De la mateixa manera que tampoc veig clar que, en una tarda, es pugui decidir un nou candidat a presidir la Generalitat i que es faci, justament, en una persona que està entre cella i cella del jutge que fa i desfà en el futur del procés des de la seva suposada independència judicial. I que aquesta decisió es prengui sense haver garantit els vots necessaris per dur la barca a port de forma efectiva. Portem ja massa principis inamovibles, ratlles vermelles o aspectes bàsics passant de la nit al dia a ser relativitzats o a perdre protagonisme en el marasme de declaracions diàries amb que, uns i altres, busquen mantenir immòbil i incorruptible la nostra fidelitat.

Que segurament ho pugui ser, tot i no ser aconsellable, però que amb aquests canvis de rumb, decisions mig secretes (o secretes del tot), cops de timó, etc... es va debilitant. Perquè, fins i tot els curts de vista o el sords, quan tenen al davant un elefant o un altaveu a tot volum, capten la seva presència. Els primers perquè l’animal els fa ombra. Els altres perquè el terra on l’aparell es recolza tremola o la cadira on ell seu vibra.

Imagineu ara el que ens pot arribar a passar als que tenim més o menys bona vista, som capaços de sumar dos més dos, i no estem casats amb algú per tota la vida?.

Escric aquest bitllet mentre el Parlament català celebra la segona de les sessions, teòricament destinada a investir un president però que Torrent ha acabat suspenent i deixant que els diversos grups es posicionin. Teòricament sobre el que acaben –acabem- de viure. Però, com que tinc ulls i cervell, no em puc treure del damunt la sensació que s’ha fet perquè cadascun dels grups pugui, solemnement, continuar venent els seus arguments. Aquells que, dirigits al cor i als focus mediàtics, intenten obviar els ulls i el cervell que haurien de guiar als seus electors, les seves accions i les nostres conviccions. Potser esperant que, el nen caigut a terra, en sentir aquella frase de: Això, perquè no et refiïs ni de ton pare, els respongui amb el visceral: No m’he fet mal, en comptes de reflexionar mentre deixa sortir les llàgrimes i la decepció.