Celebrem-ho, si no és de mal gust

Som incorregibles. Dimiteixo. Aquest és el maleït regne de la insatisfacció permanent, de la frustració vocacional; l’imperi del masoquisme, la vall de llàgrimes on gemegant i plorant ens adrecem a una trista vellesa sense prestacions. L’alegria és sospitosa, la complaença és pecat contra el rendiment. Dir que ja està bé és immoral.

Jo ja us ho vaig advertir. No tenim cap fotut problema amb l’anglès. Malgrat es vulgui dir que sí, que els joves no en saben gens, que s’hi ha d’esmerçar més esforços, res d’això és cert i, a més, si fos cert tampoc ens hauria d’importar tant. Ara tenim l’estudi que demostra la nostra tesi: Catalunya supera àmpliament els objectius europeus en matèria de coneixement de la llengua anglesa fixats per al 2020 (sembla que sempre hi ha un estudi disponible per demostrar allò que hom necessita). Però era evident, i així ho vam assenyalar, que les dades de la classificació que al gener s’utilitzaven per postular una educació trilingüe eren molt matusserament esbiaixades. Llavors se’ns deia que érem els tercers per la cua d’Europa, cosa que era falsa literalment i que es podia contrastar senzillament consultant la classificació de països. També era fàcil observar que no tots els països europeus apareixien a la mostra –que era a nivell mundial, per cert- o que estàvem situats en la banda mitjana de coneixement de l’anglès, per sota dels anglòfons –oh! Quina deshonra!- i de les societats que tenen des de fa anys l’anglès com a segona llengua d’ús social –els que no subtitulen pel·lícules per entendre’ns-.

Que ara se’ns digui que hem assolit els objectius abans i tot del termini que ens havíem fixat hauria de ser motiu de legítim orgull i borbònica satisfacció. I d’abandonar la mania malaltissa de fustigar-nos amb l’anglès! Doncs no. Ara es veu que això serveix per redefinir els objectius i ser més ambiciosos. Com quan a classe l’alumne espavilat acaba la feina abans d’hora i el premien amb una altra fitxa en comptes de deixar-lo fer al seu aire una estona. El nou objectiu parla d’un 75% d’alumnes d’educació obligatòria assolint el nivell B2 de llengua anglesa al 2022. I jo em pregunto, el 75% dels alumnes de 4t d’ESO assolirien un nivell B2 de llengua catalana? Tinc els meus dubtes. Ens servirà de gaire que tres quartes parts de la població puguin mantenir una conversa de manera natural en anglès? És aquest un objectiu a nivell de país, de societat, o més aviat és un objectiu de caràcter empresarial? Si l’objectiu s’assoleix, si d’aquí a quatre anys ho hem fet tan “amazing” que els alumnes surten de l’ESO dominant l’anglès, quin serà el següent objectiu? El 100%? “Everybody”? Cantarem the reapers com a himne nacional?

Em rebenta pensar (però estic equivocat, segur) que defensem el català amb més força i determinació enfront del castellà que enfront de l’anglès. Quin és l’objectiu de país en quant a coneixement del català el 2020? Us ho dic: no n’hi ha. I gairebé m’estimo més que no se’n parli, que quan surt el tema sempre acabem defensant-nos dels qui admetrien ja el verb “disfrutar”, la perífrasi “tenir que” o l’ús causal del “doncs”. Deixeu-me ser una mica contracultural. Si som bons, si el que creem és valuós, si la nostra literatura excel·leix… ja ens traduiran! Si ens qüestionem permanentment el nostre nivell d’anglès mentre mai ens preocupa el nostre nivell en la llengua del país és que tenim un problema greu d’identitat. No podem donar per fet el català, seria una irresponsabilitat, una temeritat. Per a quan un pla de millora de la llengua? Uns objectius igual d’ambiciosos? Una exigència de mínims per entrar a la universitat igual com es planteja amb l’anglès?