Animal impur i cos obert

Des del moment que a la matèria la toca el aire ja és susceptible de rovellar-se. La matèria és impura perquè així és la seva naturalesa en el món físic, o en l’àmbit del que anomenem el real, com si no fos real el que s’esdevé a l’interior, un lloc amagat que ni sabem, però que en nosaltres s’expressa en sentiments, en pensaments i també en accions espontànies. Quina cosa més complicada, i més sublim, la nostra naturalesa presumptament material i impura en contacte amb l’aire! I perquè escric tot això? Perquè estic llegint, atreta pel seu discurs, el conjunt de poemes que componen Animal impur (Meteora), de Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), el llibre amb què el poeta va obtenir el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2017. El llibre s’acompanya d’un pròleg de Míriam Cano i un epíleg de Sebastià Portell.

Som animals o éssers impurs llevat d’alguna estranya circumstància que no hem vist mai si no és en aquella altra terra o regió on es percep una realitat ‘altra’, encara que els escèptics la neguin, estan en el seu dret, però eppur si muove. Perquè, no compta el vol màgic de l’artista, del poeta? Jo no és que hi cregui, és que ho visc i, per tant, és una experiència real. Real és l’experiència visionària, una obertura en el món de la interioritat. Hi tornaré, a aquest concepte d’obertura que es dóna en tots els nivells de l’existència.

Som entre dues realitats, la física i la metafísica, i hi ha qui ha parlat fins i tot de terceres i quartes dimensions de la realitat. Som animals impurs que, no obstant això, anhelem formes i espais de puresa, o de completesa, com si ens faltés sempre ‘una-altra-part’. Els anhels són pulsions reals, i a vegades ben punyents. Passen per la nostra volició tant com passem per la gana. L’anhel és una forma de desig, i qui el negarà, el desig?

El conjunt de poemes d’Animal impur, de Joan Duran, m’està fent pensar més enllà o més ençà dels sentits corporals, tan presents en aquest poemari eròtic en el sentit ple del terme, ja que és eros, la pulsió vital, que l’amara de cap a cap en escenaris que coneixem perquè formen part del nostre imaginari col·lectiu: bíblic, grec, pèrsic.

D’entre l’explosió d’imatges poètiques i cultes que brillen com escates a la llum en els poemes d’Animal impur, hi ha una imatge poderosa em crida l’atenció: el cos obert. Una imatge imaginària, diu Marta Segarra, del cos femení que es contraposa al cos masculí, hermètic, tancat. És una imatge reductiva, al meu parer. I és així com el pensament se m’envola cap al vell Mestre Eckhart quan en un dels seus escrits deia que per a rebre el Crist homes i dones ens havíem de fer femenins.

És clar. El cos obert és, doncs, una actitud humana d’obertura en tots els àmbits de l’existència, la carnal, la psíquica, l’espiritual. Obrir, obrir-se a l’alteritat, vet aquí la condició per a l’amor com a donació mútua. I obrir és també desvelar allò amagat i íntim, i oferir-lo no en la perfecció sinó en la imperfecció assumida i desitjosa de perfeccionar-se en la unió. El cos així obert seria la imatge d’un calze ofert en la comunió dels cossos tant com de les ànimes. Una cicatriu també és una obertura. Badada la carn no se sap si s’ha de cauteritzar o mantenir-la així, respirant, obrint-se a sol i serena, tot i que el dolor que produeix només és productiu si transforma alguna cosa morta en l’ànima. Una ferida en el cos o en l’ànima és una oportunitat de lectura tant del goig com del sofriment.

Animal impur, de Joan Duran i Ferrer, és un llibre molt bell, però no és un llibre amable. Furga en les pulsions més recòndites de la naturalesa humana, regira les entranyes d’aquest animal impur i les porta a la llum això sí, com ell sap fer: amb un verb que no tem pronunciar ni la veritat ni el secret, perquè tot convergeix en una mateixa cosa: un palmell obert, diu en un dels seus versos. El palmell obert: imatge del calze, del greal, imatge del cos obert que tant és receptor com donador de vida.