Els punts i les comes

Llegeixo que els lingüistes estan preocupats pel creixent oblit que, de les comes i els punts, fan els usuaris de les dites xarxes socials. Un exemple ho aclareix. Un interlocutor diu: “Has parlat amb en Pere? Saps si vindrà?” i l’altre respon. “No vindrà”. Què cal entendre? O el que encara és més greu, pot ser que els dos entenguin coses diferents? La resposta honesta és sí.

La reflexió ve a tomb de llegir a la premsa generalista una noticia que explica que la plataforma ciutadana basca Gure Esku Dago, fa una crida a la ciutadania de la ciutat de Donosti (Sant Sebastià) perquè vagi a les urnes el proper 18 de novembre i expressi la seva opinió sobre el dret a decidir. I ho fa perquè, des del passat 30 de desembre, ha reunit 9.545 signatures de suport, superant àmpliament el 2% de la població del municipi que, pel que sembla, exigeixen les ordenances municipals.

La meva sorpresa esdevé desconcert quan llegeixo que aquesta associació ja fa cinc anys que ha impulsat iniciatives similars a poblacions menors (fins a 180 d’Euskadi i Navarra) i que ara es planteja pujar un graó duent-la a les quatre capitals del País Basc (inclosa Pamplona). I dic desconcert perquè mentre allà, pel que sembla, tot es va fent amb normalitat, a casa nostra encara cueja aquella primera consulta d’Arenys de Munt on demanaven opinió als ciutadans sobre el dret a decidir. Potser les lleis no son les mateixes per tots els municipis de l’estat espanyol? Quina coma, punt, guionet o punt i coma del text legal permet a uns fer tranquil·lament i durant cinc anys una cosa que als altres se’ls retreu, critica i fins i tot castiga sense pietat des del primer minut? Quina interpretació, excusa, amenaça o explicació no vàrem saber donar els catalans per poder fer com els bascos? O potser tot es redueix a un problema de velocitat? De voler fer en dos anys el que els altres han programat en dotze? Perquè la propera iniciativa anunciada per Gure Esku Dago és fer el 10 de juny una cadena humana que enllaci Sant Sebastià, Vitòria i Bilbao. Una “performance” que nosaltres ja vàrem proposar, fer i superar. Ho dic per poder estirar les orelles als nostres dirigents mentre els mostrem com altres aconsegueixen allò que ells, proposen sense reeixir. O cal recordar que a Suïssa, quan voten per elegir representants, solen votar (i no a tot el territori, com diu el llibre d’estil del PP i el PSOE) consultes sobre diversos temes que, segons el resultat, obliguen als governs respectius a legislar.

Hi ha més arguments que em fan pensar en la importància de comes, punts i demès en la vida política. El més cridaner, l’aparent discrepància entre el ministre Montoro i el jutge Llarena. Aparent i referent al finançament del referèndum del 1-O.

Mentre el ministre diu que ni un euro, del Fons de Liquiditat Econòmica primer i dels diners de la Generalitat desprès, va servir per finançar la revolta violenta i sediciosa, el jutge diu tenir proves de pagaments del govern català destinades a aquell caprici independentista. Com casen les dues afirmacions? Qui menteix?

La resposta –ja es va veient- és: Ningú. Gràcies a les comes, la sintaxi o la lectura de les lleis. Perquè, com tothom que ha bussejat una mica en el mar de les evasions fiscals sap, hi ha una figura, el testaferro, que fa de pont entre els guanys més o menys lícits del honest ciutadà milionari i els capitals amagats i fraudulents del menyspreable evasor fiscal. Ai, las, coincidents en la mateixa persona en molts casos.

L’argument és de manual. De manual de tirar la pedra i amagar la mà. Si jo dono una subvenció a un testaferro i després ell s’ho gasta de forma incorrecta, no son els meus diners –jo els he donat i punt- els que es malversen. I, per tant, puc fer i dir com el ministre Montoro. Allà Junts pel Sí –un dels assenyalats- si va pagar el lloguer del Teatre Nacional de Catalunya per fer l’acte de presentació de la campanya sediciosa. O allà Òmnium Cultural –un altra implicat- si es dedica a fer cartells amb logo de la Generalitat, amb els diners que jo li dono per fer activitats en favor de la llengua. I no us poseu les mans al cap. No és just aquest l’argument que justifica, des de fa anys, les subvencions al Valle de los Caidos o a la Fundació Francisco Franco?

Si desprès hi ha un jutge que, independent com és i amb el prestigi que té, aprofita que no hem posat la coma, això sempre és culpa de l’oposició. Per no vetllar sobre el correcte redactat de les lleis que proposa i aprova el govern responsable i treballador que no pot perdre temps vetllant aquestes collonades i que, en no poder estar per les comes, converteix el clàssic “Pienso, luego existo” en un surrealista “Pienso luego, existo”.