Pudor de socarrim

Veig el vídeo de Cristina Cifuentes a Eroski. És fascinant. Treu un pot de crema. Fa una sèrie de moviments i en treu un altre. Gesticula una mica més, es treu el moneder per pagar i paga. Tot, naturalment, sense àudio. Res que no es pugui explicar, si cal, de manera molt senzilla. Com en el cas de l’acudit del gitano enxampat per la guàrdia civil amb un porquet carregat a l’esquena i que, en ser increpat, es gira cap a l’animal i l’espolsa amb la mà tot dient-li: “Fuig bitxo, passa”.

Entenc que a una persona que ha tingut la barra d’afirmar sense parpellejar que va fer un màster sense fer-lo “perquè li van oferir obtenir-lo d’aquella manera”, no li hauria costat massa d’explicar que va posar els pots a la bossa perquè no tenia prou mans i que, a l’hora de pagar, se’n va oblidar. Que no va intentar robar perquè, com es veu en el vídeo, no es va resistir a pagar i que, per tant, no hi va haver cap ànim delictiu en allò que va fer ara fa ja uns quants anys. Que tot plegat no és sinó un atac a la presumpció d’innocència que tots els ciutadans es mereixen i que ella tant ha defensat.

Aleshores és quan comencen a sorgir preguntes. La primera i més immediata és, perquè no ho ha fet. Perquè no s’ha atrinxerat per enèsima vegada? Que ha dut a Cifuentes a tirar la tovallola després de resistir atacs més ferotges i intensos que aquest? La interpretació més fàcil i immediata ens duria al seu cansament. A una rendició com la de Rita Barberà. Però aquesta baixada de braços no s’entén sense una prèvia. La constatació per part de la ex-presidenta de la comunitat de Madrid de l’entestament dels seus enemics en derrocar-la i, tant o més important, la certesa  que tenen al seu abast més munició i de més calibre que la disparada fins ara.

La segona pregunta resulta molt més inquietant. Sobretot pel que implica d’il·legalitat flagrant i amenaça al sistema democràtic. Perquè si la nostra llei de protecció de dades obliga a destruir les informacions, com la que ha fet caure Cifuentes, al cap d’un mes i si no s’actua davant la justícia, com poden aparèixer ara aquestes imatges? Qui les ha estat guardant pacientment durant anys en espera de poder-les usar si es donava el cas? I per què precisament aquesta informació? No cal ser conspiranoics perquè ens vinguin al cap imatges d’oficines més o menys sinistres on una colla de gent grisa, arxiva i classifica expedients secrets de tot allò que pot ser susceptible de forçar actuacions il·legals dels protagonistes d’aquella informació. O potser algú, quan ho veu en una pel·lícula, pensa sincerament que allò és una ficció que mai arribarà a fer-se realitat?

La tercera pregunta, a poc que intentem respondre-la, porta directament al pànic. Perquè si et preguntes pel color d’aquells “col·leccionistes de brossa”, no tens altre remei que acceptar una de les dues hipòtesis següents. Que cada bàndol polític té els seus propis col·leccionistes o que hi ha un únic col·leccionista que es posa -cada dia i segons li convé- al servei del millor postor.

La primera hipòtesi resulta força improbable. Que entre bombers no es trepitgin la mànega, és acceptable fins un cert grau. Però quan el que s’hi juga és la supervivència del partit polític o d’algun dels seus màxims dirigents, tot faria pensar en un escenari de “morir matant” on la part perdedora posés en marxa el ventilador denunciant accions de l’altre bàndol tant o més dolentes que les seves. Un escenari que s’ha evidenciat, però només en clau interna del PP, amb el llançament de ganivets entre Cifuentes i Aguirre que ha estat a l’ordre dels dia durant els darrers mesos. Tot sembla indicar, doncs, que els minoristes, els “concessionaris dels col·leccionistes de brossa”, son una realitat en el si dels partits. Però un perill menor que no afecta els pilars de l’estat de dret.

La segona hipòtesi, ai las!, sembla cada cop més versemblant i, paral·lelament, més greu i important que la primera. Les clavegueres de l’estat han proclamat unilateralment la seva independència, esdevenint un organisme autònom que actua a la seva conveniència o, encara més greu, en favor d’aquell que les subvenciona, engreixa o protegeix, i que no és cap govern més o menys efímer, sinó les estructures econòmiques, socials o de tota mena, que tenen un cicle de vida més llarg i un poder més universal.

No m’agradaria tancar aquesta reflexió amb un missatge pessimista però molt em temo que avui, si arribes a la quarta pregunta, la definitiva, tot reflexionant sobre el cas Cifuentes, les perspectives no serien gaire bones. Perquè, cert que els “col·leccionistes de brossa il·legal” poden haver-nos alliberat a mig termini del jou del PP (en general o del PP de Mariano Rajoy’) però, a canvi de què? I aquí, haig de confessar que no tinc resposta. Ni tan sols hipòtesi de resposta. Només sento una forta, fortíssima, pudor de socarrim. Perquè em pregunto si no s’estaran triant ja candidats, gestors i futuribles, més pels seus peus de fang que per les seves ments privilegiades o voluntats de ferro. Com en aquells contes on el dimoni donava al protagonista tots els favors a canvi de la seva ànima que podia recollir qualsevol dia. Un dimoni que ens hem entestat en negar durant anys i panys creient-nos invencibles i protegits. A veure si l’olor que sento resultarà finalment que és de sofre?