El penell

L’almirall de la casa situada al mateix carrer que la dels nens protagonistes de la pel·lícula Mary Poppins, estava sempre pendent del penell del seu terrat. Gràcies a ell, els nens podien saber si era un bon moment per fer volar el seu estel i els adults conèixer com anaven les coses a casa del banquer i la sufragista. A les masies catalanes, el penell li deia a la mestressa a quin costat de la casa era millor estendre la roba a assecar amb l’ajut del vent, i a l’avi la part millor per fer la migdiada al sol, arrecerat. Sempre que el penell funcionés com cal, naturalment, i no estigués clavat pel rovell.

A Catalunya, en ple segle XXI i a manca d’almirall que ens informi, necessitaríem un penell com aquell. Fiable, que ens indiqués d’on bufa el vent i com cal que posem les veles per fer avançar la nau en la bona direcció. Perquè fa ja massa temps que estem embarrancats en el que jo anomenaria qüestions prèvies, i els diferents contramestres no acaben de posar-se d’acord sobre les ordres a transmetre. Ja fa massa dies que passem sense cap explicació del qui al què i a l’inrevés. Avui ens diuen que el més important es tenir un president, que desprès tot vindrà rodat, i demà ens llevem sentint que si no sabem que volem, tenir un president i res, és el mateix. Si fa o no fa, com passa amb el temps meteorològic d’aquestes darreres setmanes. Anunciant avui fred i demà veient sortir el sol mentre comencem a torrar-nos de calor unes hores abans que arribi la pluja. De debò. Això no és viure. I allò, tampoc.

Perquè els contramestres, indirectament, ens passen la pilota als ciutadans, fent-nos responsables de la situació, en comptes d’acceptar que son ells i només ells qui proposen i intenten nomenar –quan toca- el candidat de torn. Per què insisteixen tant –quan els convé-  que la ciutadania va triar Puigdemont?.

Perdonin, nosaltres varem votar un partit. I a la nostra circumscripció electoral. Son vostès els que, d’entre tots els seus electes de totes les circumscripcions, trien al candidat i el proposen. O és que no han proposat segons o tercers de llista, o membres d’altres circumscripcions en altres ocasions? Per això entenc que aquesta és una decisió que prenen vostès. Per tant, no ens demanin que fem de penell. Nosaltres prou feina tenim aguantant les parets i les teulades de la casa.

D’aquí la meva sensació que, mentre una part de vostès discuteix si la figura del penell ha de ser un gall emplomallat, un osset entranyable avui tancat en una gàbia o un xai benintencionat però poc convençut (ara fins i tot proposen una òliba del campanar batejant-la com pla D), l’altra polemitza si el penell ha d’assenyalar submisament la direcció del vent unionista que bufa, per intentar desviar-lo, o si ha de plantar-li cara republicana. Com deia abans, el qui i el què.

Semblen oblidar que pel damunt d’aquestes dues preguntes crucials n’hi ha una de més pragmàtica: El com. Perquè si el penell no està plantat i la figura que l’encimbella no gira lliure, difícilment pot marcar la direcció del vent. Si cada cop que el nostre Parlament s’entesta en aprovar una llei, per exemple, per fer possible una investidura virtual, obté com a resposta el veto del Constitucional, o quan el seu president proposa un candidat i es troba amb la decisió d’un jutge o tribunal inhabilitant-lo, estem actuant com el nen de la masia que volia plantar el penell enmig de la bassa o dins del menjador.

Segurament, més d’un dirà, en llegir aquesta reflexió, que doni jo una alternativa. Una solució. Ho sento, em temo que no sóc jo qui l’ha de donar. Hi ha una munió de gent que va concórrer lliurement a unes eleccions des del si d’un partit. Cal pensar que perquè tenia coses a dir i aportar-hi. Un grup d’aquesta gent fou triada pels seus propis companys de viatge com a candidats. Cal pensar que perquè van veure que ells tenien més coses que ningú a aportar al partit i a la nació. I en funció d’això, foren ordenats en la llista que nosaltres vàrem votar, disciplinadament i sense mostrar preferència per cap membre.

Per tant, no sóc jo ni cap dels ciutadans que varem quedar (i seguirem quedant, ai las!) al marge de tot aquest procés, els que hem de construir el penell i posar-lo en el lloc idoni. Nosaltres, com a molt, penjarem la roba on ens digui la mare. O portarem la cadira de l’avi allí on ell ens indiqui per fer la migdiada. Si la roba no s’asseca o l’avi agafa un refredat, nosaltres no hi tindrem res a veure. O potser, si el nostre estel acaba esquinçat com el dels nens de la pel·lícula, ens en donaran un de nou? Això només ho podia fer la Mary Poppins. O el pare dels nens quan ja l’havien fet fora del banc.