Vilanova i la Geltrú com a escenari

Amb No arriba la mort (Editorial Gregal), Maria Rosa Nogué, nascuda a Còrdova l’any 1965, però ciutadana de Vilanova i la Geltrú amb pedigrí, va obtenir el Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017.

Aquesta novel·la s’enquadra al gènere negre, o criminal, o policíac, o de detectius, que la ratlla a vegades és prima, i que té els seus antecedents en genis com sir Arthur Conan Doyle i Agatha Christie, i que fa eclosió amb figures senyeres com Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Patrícia Highsmith, Andrea Camillieri, George Simenon, Manuel Vázquez Montalbán, i que van començar a conrear amb convicció en llengua catalana escriptors de la talla de Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Margarida Aritzeta, Andreu Martín. Aquest gènere ha anat fent camí i ha esperonat a escriptors de generacions més joves, com ara Sebastià Bennassar, Anna Maria Villalonga o Montse Sanjuan. Maria Rosa Nogué, que té ofici, no en va és professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ha escrit No arriba la mort, una novel·la negra on planen actituds criminals i conductes delictives que estan sent investigades pels Mossos d’Esquadra de la ciutat de Vilanova i la Geltrú.

No arriba la mort transcorre durant les trenta-sis hores que envolten la nit màgica de Sant Joan, amb l’arribada al port de Vilanova del Hosmi II, un megaiot propietat d’un milionari egipci, que a més de tenir els seus capricis, com ara la dèria per les antiguitats i mòmies egípcies, a distància comanda una trama criminal relacionada amb el món del narcotràfic i la prostitució.

Aquesta trama delictiva té fils de colors ben llampants a Vilanova i la Geltrú en les persones de Frank Sattel, un holandès casat en segones núpcies amb la directora de la Biblioteca Museu Balaguer, i el prohom i advocat vilanoví Valeri Palau, amo i senyor del gran hotel Pasífae Spa Resort: un establiment de luxe destinat al turisme de qualitat pel qual sempre ha sospirat el municipi, com saben bé vilanovins i vilanovines que en aquesta novel·la podran resseguir la seva ciutat gairebé pam per pam i com en una pel·lícula, escenaris com el Port, el Passeig de la marina, la Biblioteca Museu Balaguer, les dependències dels Jutjats, la comissaria dels Mossos d’Esquadra, l’hospital comarcal, el monestir budista de la Plana Novella al cor del Garraf, les abruptes costes del Garraf, etc.

Una de les característiques de No arriba la mort, de Maria Rosa Nogué, és que és una novel·la coral, amb els protagonistes distribuïts en el relat de manera horitzontal i en qual ara hi ressalten uns, ara altres, però que tots col·laboren a dibuixar la trama de la història amb el seu fil de gruix i tint particular. Sí que hi destaquen d’una manera que resulta rellevant dues figures dels Mossos d’Esquadra: la inspectora Joana Valls i el sotsinspector Pau Raventós que, com acostuma a passar a tantes ciutats de la segona corona de Barcelona, per proximitat amb la gent de la població, aquest té lligams familiars amb dos membres d’un grupet de joves de mentalitat ‘alternativa’, i que tindran un paper significatiu en el desenllaç de la història que es relata a No arriba la mort, i que no desvetllarem pas aquí.

Apuntarem, això sí, per anar obrint finestres a l’enjòlit, que la novel·la presenta punts àlgids entre els quals destaquen: l’accident d’Isis Camps, filla de la directora de la Biblioteca Museu Balaguer i d’Agustí Camps, forense; l’enverinament involuntari del germà, el petit Joel, fill de la directora del Museu i de l’holandès Sattel, amb unes farinetes adulterades amb droga; l’espectacular revetlla de Sant Joan a bord del megaiot del multimilionari Hosmi Abdullah, i en la primera part de la qual són invitades les autoritats i personalitats vilanovines, però que en un moment donat es produeix una amenaça que atempta la seguretat de les noies del grup de joves que s’hi han introduït d’estranquis; el festeig de la inspectora Valls amb el sotsinspector Raventós; i el doble i misteriós robatori o desaparició de la mòmia Nesi, la mòmia d’un infant de sis o set anys i peça estrella del museu vilanoví i portadora d’un escarabeu al cor.

Extrets de Thot. Libro de los talismanes egipcios, obra de l’estudiós J. Garcia Font, ni que sigui de forma reduïda anotem uns mots sobre el significat del talismà Kefer, que així s’anomena l’escarabeu: expressa la vida que no mor. Al final del seu himne es diu, invocant la seva força: Kefer,/ nucli de la força pura./ Situat al centre del meu cos/ tu ets el creador/ que ha donat forma a tots els meus membres. La figura de l’escarabeu Kefer representa el Sol, font de tota vida planetària; també correspon al sol interior que és el cor en el seu incansable camí de desgranar els instants de la nostra vida. És per això que es diu que Kefer correspon al cor del difunt.

En aquesta novel·la, que l’autora desplega en petits capítols com en una crònica, hi ha angles obscurs que posen en alerta els lectors fins que el relat es va tancant, com les portes d’un castell, per etapes. Ara, en un futur, ¿hi haurà, per exemple, noves investigacions a càrrec de la inspectora Valls i el sotsinspector Raventós que donin lloc a un nou relat tenyit de negre? O ¿hi haurà noves circumstàncies vitals i socials que afectin algun dels membres joves que els lectors han conegut a les pàgines de No arriba la mort i que provoquin un futur relat amb vetes de misteri? Els trets que caracteritzen els personatges estan traçats, i l’escenari de la ciutat de Vilanova i la Geltrú és francament ideal.