Tornar a casa

Dos artistes plàstics de nivell, i tots dos nascuts a Mallorca: Adelaida Murillo i Pep Canyelles, han elaborat una exposició conjunta que han titulat Tornar a casa. El seu diàleg artístic desplegat en obres de pintura i escultura (o objectes escultòrics), que es va poder veure a Palma fa uns mesos, ara s’ha pogut visitar al Centre Ronda de Barcelona.

El diàleg que ha cristal·litzat en aquesta mostra va iniciar-se fa més temps, amb l’intercanvi d’unes cartes en les quals els dos artistes feien memòria i balanç de les seves trajectòries personals i artístiques, passades dins i fora de l’illa. Després d’un seguit d’aventures artístiques que fins i tot van arribar al Caire, Egipte, Pep Canyelles fa temps que ha tornat a Mallorca, on exposa de forma habitual i es poden veure escultures seves per totes les Illes Balears. Adelaida Murillo hi viatja sovint, a la seva Palma natal, però l’artista viu a Barcelona des de jove, des que va decidir estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i formar-se en tècniques de gravat a l’Escola de les Arts del Llibre. Des del 1979 té al seu haver més d’un centenar d’exposicions individuals, preferentment a Madrid i Barcelona, així com a altres indrets de la península i l’estranger. Aquests crèdits, aquí a penes esbossats, parlen d’unes trajectòries tan fecundes com consolidades que fan que en el moment d’emprendre aquest viatge artístic conjunt, fruit d’una amistat que no han deixat mai de cultivar, sigui d’alt gramatge quant a imaginació i tècnica, així com també d’elevat significat intern, ja que tant les pintures com els objectes en tres dimensions exposats desprenen màgia, poesia, humanitat.

Del text que acompanya l’exposició, extrec aquests mots: Tornar a casa és una mirada entre la tendresa, el dolor i potser la nostàlgia, d’aquella illa que va ser la nostra mare, d’aquella illa lluminosa i verge per fora, grisa i a vegades fosca per dins. Però al cap i a la fi la nostra llar en un temps en què, malgrat tot, la innocència i els desitjos eren possibles, un temps de les nostres vides que va construir el fonament de les nostres obres.

Els esdeveniments més significatius, a vegades traumàtics i tot, en les trajectòries personals d’ambdós, han estat motiu d’inspiració, o, si es vol, d’agent provocador de l’obra artística. Així, alguns elements d’aquest passat esdevenen, elaborats, transformats en una obra plàstica. Per exemple, maletes, bústies i cartes (objectes i pintures que comparteixen tots dos artistes en la mostra), o, en el cas d’Adelaida Murillo, les capses que com un marc estotgen objectes cosits o brodats que recorden la mare mallorquina que ja va morir i que havia confeccionat amb les seves mans.

Tot i el drama antic que sens dubte és a la base d’aquests objectes artístics, la solució plàstica d’un i altre creador es mostra amb un llenguatge serè, sense estrips. S’ha dut a terme una depuració, una alquímia. Així, si en algun temps en l’expressió artística de Pep Canyelles i Adelaida Murillo hi podia haver hagut algunes manifestacions dionisíaques extremades, les peces que componen l’exposició Tornar a casa desprenen temprança apol·línia. Com si les ferides s’haguessin cauteritzat, el senyal de la cicatriu és subtil. L’art harmònic de les taules del Giotto que m’ha arribat en la contemplació d’aquestes obres d’Adelaida Murillo i Pep Canyelles les eleva a un cel d’harmonies, ja sigui a través de la concreció de formes geomètriques pures, ja sigui a través de pinzellades impressionistes i expressionistes en feliç combinació.    

Tornar a casa, o tornar a l’illa mare, també amb el pensament, o tornar al propi centre, l’origen. Tot això vol dir des del punt de vista metafísic Tornar a casa: tornar a reconèixer l’ésser intern pur i lluminós que sempre ens ha habitat, fóssim on fóssim en el passat, siguem on siguem ara. I aquest fet de Tornar a casa es manifesta en l’expressió, en aquest cas via diàleg artístic compartit, d’un estat d’ànim en què tot comença a ser a lloc: persones, objectes, sentiments.