O ara o mai

En política la paraula impossible està, sinó proscrita, almenys si moltes vegades bandejada. Parlar d’impossible sembla parlar de derrota. La política deia Aristòtil que és l’art del possible si això és així ningú, cap polític que s’estimi, voldrà doncs acceptar que hi hagi impossibles.

Pensava això mentre veia les travesses dels possibles nous consellers que haurà de nomenar el flamant president el Molt Honorable (Joa) Quim Torra i veia que hi havia dos vilanovins. En Joan Ignasi Elena i el Damià Calvet  ambdós han estat regidors de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú en el mandat del 1999 al 2003, i ho eren de dos grups polítics diferents, Joan Ignasi pel PSC i Damià Calvet per CiU grups històricament enfrontats i essent un l’alternativa de l’altre fins els nostres dies que després de governar junts l’alcaldessa ha fet fora els socialistes sense cap argumentari sòlid, molt sentiment i poc raciocini, actitud també legítima naturalment. Els dos grups, amb les evolucions corresponents, tenien i tenen encara diferències ideològiques importants, notables, algunes diria que gairebé difícils de compaginar. Veure’ls a tots dos com a possibles integrants d’un mateix govern ratifica allò de que res és impossible en política. Certament el nostre país ha canviat substancialment a rel de l’anomenat procés. Per una banda és evident que l’eix nacional ha acabat imposant-se a l‘eix dreta-esquerra que històricament significava una divisió clara en l’acció política, també és cert que la ideologia és cada cop llastimosament més difusa, es va liquant i ara està en aquell estat mocallós que recorda el Blandi Blub que es va escorrent entre els debats i discussions i indefinicions manifestes, i tota aquesta coincidència en el possible govern pot ser, així mateix, una clara demostració de que el procés és i serà un procés que de manera transversal aculli tot els sobiranistes i la seva diversa derivada més o menys nacionalista, o també encara potser que sigui un aggiornamento de l’anomenat compromís històric entre diversos partits i amb un ventall ideològic ampli. En fi que cadascú ho interpreti com vulgui.

Tots dos tenen una llarga i dilatada trajectòria política, Damià Calvet ha tingut responsabilitats diverses a la Conselleria de Política territorial al llarg de forces anys per tant coneix i domina l’administració i ha generat forces de les accions polítiques territorials del nostre país, Joan Ignasi Elena entre el Parlament i l’alcaldia de Vilanova també ha acumulat una ampli ventall d’experiència política i de gestió, bregat en mil combats de proximitat l’ha fet guanyar amb solidesa política. Per tant crec que ambdós estan perfectament preparats sense cap mena de dubte  per assumir responsabilitats en el govern del país.

Les travesses però no s’han complert del tot i els dos vilanovins no estaven en al primera llista de consellers J. Ignasi Elena no serà Conseller mentre que Damià Calvet en segona volta accedirà a la Conselleria de Política Territorial. La voluntat “restitucionista” o legitimista es va imposar i en principi cap dels dos vilanovins era a la llista de consellers, després quan es va optar per allò de l’imperatiu legal per una via de govern efectiu i per tant per la via efectista Joan Ignasi Elena ha caigut  de la llista -potser més que caure hi ha hagut una voluntària retirada discreta esperant millors temps. I també segur que l’alarmant manca de paritat de la primera proposta que ha estat abastament criticada i amb raó ha fet que Alba Vergés ocupi la conselleria de Salut, Damià Calvet doncs accedeix, sí, a la conselleria.

El primer és felicitar-lo, desprès desitjar que tingui els majors encerts i demanar que tingui també una mica de sort que a voltes en política és, tanmateix, d’agrair.

Tindran feina, sens dubte, i més en el cas de la Consellera de Salut, tot i que l’anterior Conseller, al meu entendre, no li ha posat el llistó gaire alt, els reptes que hi ha són immensos i caldrà una encertada gestió per tirar-ho endavant.

El repte més urgent i continuat serà el resoldre els dèficits denunciats diàriament per molta gent, llistes d’espera, medicament cars, falta de programació..., però també tindrà la responsabilitat ja que la salut i la sanitat són sens dubte columnes bàsiques de l’estat del benestar que han sofert retallades i restriccions que han aprimat la base, i clar també pensar que quan siguem república (si ho som algun dia) la salut seguirà essent una dels fonament del benestar juntament amb l’educació, la cultura, l’habitatge, la igualtat. No serà fàcil i allò que dèiem que en política el terme impossible no té cabuda en el llenguatge dels polítics porta a que els reptes sigui encara molt més amplis.

Però el nomenament de conseller de J.I. Elena hauria estat un moment cabdals per al ciutat d’aquells d’ara o mai.

Ens referim que hagués estat el moment pel nou hospital, aquell que va ser un leiv motiv de la campanya precisament de J. I Elena a l’any 2007, aquell hospital que ha compromès més d’un conseller o consellera, que ha estat objecte de convenis, pressupostos, acords però també d‘enganys, mentides i moltes fugides d’estudi i passar de puntetes per evitar haver de pronunciar-se en favor o en contra. Aquell hospital que deuen a la ciutat. Deu anys de promeses, compromisos i el més calent és a l’aigüera.

Si Elena hagués estat conseller ja coneixeria el tema a fons, de pe a pa com diríem, ningú li hauria d’explicar res en aquest tema, ell ja en sap prou i més. Allò que va ser la bandera important de la seva campanya i de la seva gestió  ara hauria, podia haver estat, en part, a les seves mans, i per tant era allò que dèiem d’ ara o mai.

I ja sabem que quan un ostenta un càrrec sempre agafa un biaix contrari als interessos del seu poble, és així ningú vol ser titllat de clientelisme i d’afavorir massa el seu territori en detriment dels altres per allò del que diran . Però en el nostre cas no és així, és necessari per poder tenir garantits els mateixos drets d’assistència qualitativa en el territori, pels nivells de població com els divers estudis, convenis i altres documents ho acrediten malgrat la manca de voluntat política del diversos consellers.

No tindrem Conseller de Salud, és una llàstima, però tenim un Conseller al govern, el Conseller de Política Territorial al que tampoc caldrà explicar-li masses coses de l’hospital nou, ens consta que està al corrent i per tant ens pot fer de bo.

Amb tranquil·litat però amb fermesa les autoritats nostrades ara que PDeCat i ERC maneguen les coses públiques a la ciutat han de començar a fer feina en aquets sentit.

Tenim ara, potser, el vent a favor. Aprofitem-lo.

Honorable conseller Calvet, prengui nota, o ara o mai.