Mites i societats

Hi ha llibres que s’han de llegir a poc a poc, la seva densitat és alta, el seu significat profund. En aquests llibres cal degustar els conceptes exposats, pensar-los, estudiar-los, metabolitzar-los. És el cas de Mitos y sociedades. Introducción a la mitodología (Editorial Biblos), de Gilbert Durand (1921-2012), fundador a França dels estudis sobre l’imaginari. Catedràtic de filosofia i professor de la universitat de Grenoble on va desenvolupar el seu treball docent i investigador, va ser el creador del Centre de Recherches sur l’Imaginaire (1966), que ha creat escola arreu del món, també a Catalunya de la mà del professor Alain Verjat.

Resumint molt el treball ingent, sistemàtic i de gran volada intel·lectual de Gilbert Durand, direm que va crear una teoria de la imaginació simbòlica que cal vincular a aquell far de coneixement que va ser l’Escola d’Eranos i els seus grans mestres, entre els quals: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Joseph Campbell, Henry Corbin, Karl Kerényi i Gaston Bachelard, de qui Gilbert Durand sempre es va voler reconèixer deixeble.

L’obra més coneguda de Durand d’entre gairebé una vintena de publicacions, és Las estructuras antropológicas de lo imaginario, que va veure la llum per primera vegada a París l’any 1960. Aquest llibre suposa un abans i un després en la concepció i el reconeixement de la facultat per simbolitzar que tenim els humans, ja que aquest estudi ha proporcionat una perspectiva més àmplia en la valoració de la creació artística i literària, massa tancada en les filosofies materialistes i positivistes, tan reductives del procés creatiu que, cal dir-ho, té una explicació més enllà de l’observació objectiva per atènyer el que els antics en deien el misteri. Per sorpresa del mateix autor, que ho explica en un capítol de Mitos y sociedades, les seves proposicions, en principi mirades de gairell per l’acadèmia momificada, va fer saltar pels aires també els marcs de l’ortodòxia marxista quan es van traduir les seves obres al polonès i al romanès, a ‘l’altre costat de la cortina’, com diu Durand, contribuint d’aquesta manera a alliberar un pensament amarat d’una doctrina tan rígida com dogmàtica.

Llàstima que els llibres de Gilbert Durand no arribessin aquí en aquest moment. De fet, durant molts anys els hem llegit en francès, trobats en llibreries de Perpinyà, Tolosa o París, la qual cosa ha alentit la comprensió i estudi d’un sistema que ha donat fruits com la mitocrítica, tan útil a l’hora de valorar una obra d’art o una obra literària, o la mateixa mitodologia exposada en el llibre que comentem, mètode que estudia la funció dels mites i els arquetips en la imaginació simbòlica. Així, lluny de considerar la imaginació com ‘la boja de la casa’, Durand mostra que, ben al contrari, la imaginació creativa és una dimensió constitutiva de la humanitat i que tota raó, la que sigui, s’elabora a partir de la imaginació que és a la base.

La funció del mite (digue’m quin mite vius i et diré qui ets, podríem dir) és va actualitzant en tots els temps i moments tan històrics com personals. En un exemple extret d’aquest treball imponent de Gilbert Durand, Mitos y sociedades, l’autor pregunta al lector si té idea de perquè Karl Marx es va deixar créixer aquella barba ‘mítica’ que l’ha fet famós. Una barba carismàtica i sens dubte imitada per tants adeptes de Marx, que sentia una admiració profunda per un bust de Júpiter o el Zeus grec, un bust de factura hel·lenística el motlle del qual va guardar sempre a la seva casa de Londres, somiant-se, projectant-se a través de la imaginació creativa!, com el fundador olímpic dels temps moderns. És a aquest Zeus d’Olímpia a qui Karl Marx volia assemblar-se amb la barba i posa que el va caracteritzar, i ben conscient, ben al cas del que representava el mite d’un primer model de progressisme tal com ell l’entenia: un nou ordre jupiterià i de Llums olímpiques després de vèncer els Titans i fer-se amb regne del vell Kronos.

Sens dubte hi ha un retorn dels mites, si és que mai han marxat del nostre imaginari col·lectiu, com hem vist. Els estudis de Gilbert Durand posen manifest aquests retrobaments tot al llarg i ample de l’evolució i història de l’homo sapiens. Una aportació intel·lectual de primer ordre que va tenir lloc en el segle XX i que contribueix a tornar a pensar-nos més enllà de la biologia, de la matèria, a pensar-nos globalment bo i reconeixent la funció de l’art i la poesia en el relat històric que de nosaltres mateixos fem els humans. Charles Baudelaire ja havia dit: vulguem ser sempre poetes, fins i tot en la prosa. Adoptem, doncs, un mite que ens estimuli a viure una existència amb un sentit transcendent. Altrament la vida es fa a més d’espiritualment pobre i anèmica, insofrible. Tenim dret al somni, a la utopia, a la poesia, perquè som somni, utopia, poesia. No anàvem errats, no, més aviat érem clarividents els joves romàntics de la meva generació quan el maig del 1968 reclamàvem: imaginació al poder!