I ja en van quaranta. Déu-n'hi-do!

En aquest darrers anys commemorem que fa quaranta anys de moltes coses, cada any en podem fer de commemoracions, però coincideix en el temps que podem parlar dels quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques del juny del 1977, dels quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana, i fa encara un parell d’anys podem parlar dels quaranta anys de la Marxa de la Llibertat o a Vilanova dels quaranta anys del Setmanari de Vilanova. O encara els quaranta anys del retorn del President Tarradellas. I al territori celebrarem les quaranta edicions de l’Escola d’Estiu el Penedès de Saifores.  

Eren, ara fa quaranta anys, temps d‘efervescència, veníem d’una dictadura i les primeres escletxes de la democràcia servien perquè s’hi escolessin multitud de projectes, des de posicions politiques, o des d’accions civils, o des de la  consciència cívica, etc. Era el paradigma d’aquell vers de Martí Pol  que ens deia “que tot està per fer i tot és  possible”. La realitat és que no tot estava per fer, hi havia intencions, organitzacions i projectes. Després hem vist que no tot era possible, però deu n’hi do del que s’ha fet.

En el camp de l’educació també van ser moments d’efervescència. Hi havia un cansament del model que estava en vigor, uniforme i lligat al nacionalcatolicisme, hi havia una voluntat de renovar propostes i idees, es volia, encara que fos minoritàriament, per part d‘alguns professionals de l’educació de la llavors Escuela Nacional, canviar mètodes i sistemes. Es pretenia trencar amb el monolitisme educatiu, és volia començar a trencar moltes de les inèrcies i de les idees preconcebudes i per altra banda paral·lelament començaven a sorgir des dels any seixanta els moviments “d’escoles noves”, “d’escoles actives” que portaven les noves tècniques pedagògiques que enllaçaven amb la brillantor de l’escola catalana de la república. El ventall es feia cada cop més ampli amb la creació de diverses escoles que varen generar discurs que van esdevenir model de treball i experiència en el camp de la renovació pedagògica.

Un incipient sindicalisme a les escoles, la creació i aglutinació de grups de mestres que volien canviar coses i es va entendre que primer calia formar-se, experimentar, compartir projectes i maneres de fer...

D’aquí a la celebració de els Escoles d’Estiu hi havia un pas i es va fer per entroncar amb aquell moviment de formació que es va gestar durant la Mancomunitat.

Centenars de mestres van començar a l’estiu a fer formació, a treballar i a estudiar, a adquirir noves maneres de fer i tot amb al voluntat de millorar l’escola i per extensió de la ciutat. Es va institucionalitzar la formació feta des de la base, des dels propis treballadors, en aquest cas els mestres.

Les Escoles d’Estiu, nascudes entre els anys 60 i 70, històricament són fruit de la voluntat de reconstruir el bagatge pedagògic que el nostre país havia tingut i que havia comportat el tenir una escola que representava les avantguardes de la pedagogia. El franquisme dominant durant tant anys va liquidar aquesta voluntat d’escola i d’educació activa i moderna i va convertir la majoria de les nostres escoles en instrument de reproducció d’uns rols socials i de manteniment d’unes diferències socials que els garantia la perpetuïtat del sistema i del règim. Sortosament tot això ha canviat i el procés de recuperació dels valors de l’escola pública com escola que iguala a tothom es van anar recuperant i a redós dels primers moviments de renovació i associacions de professionals de l’educació van néixer les Escoles d’Estiu com oasis de llibertat i de reflexió a l’entorn de com es podia millorar substancialment l’escola, la formació dels professionals i la inserció en l’entorn més directe, allò que em diem el marc escolar la comunitat educativa que va més enllà de la pròpia escola.

Si inicialment existia una sola convocatòria que va anar des de Barcelona a Bellaterra i al llarg del anys tornà a Barcelona organitzada pel col·lectiu Rosa Sensat al llarg dels anys l’Escola d’Estiu s’anà estenen a moltes comarques i territoris de Catalunya que assumiren l’organització perquè entenien que, a més d’un marc general de debat, calia analitzar les pròpies problemàtiques territorials per contribuir de manera més directa al treball col·lectiu de modernitzar primer i qualificar després l’escola del nostre país com a pas necessari per aportar força i riquesa a una societat que anava canviant a gran velocitat. Avui la realitat fa constatar que existeix una xarxa d’Escoles d’Estiu al llarg i ample del país.

També al Penedès es suscità l’interès per organitzar la pròpia Escola d’Estiu i a Saifores, al Baix Penedès, (a casa de la mestra i pedagoga Marta Mata. No podia ser d’altra manera) mestres de les tres comarques, vinguts des de Sant Quintí de Mediona, fins Vilanova i des de Sant Sadurní al Vendrell passant per Vilafranca i tant pobles i viles, van conjurar-se per fer avançar la renovació pedagògica a les escoles del Penedès i van analitzar la realitat, la problemàtica, les possibilitats, les potencialitats de les diverses escoles del Penedès. Aglutinats pel MRP del Penedès (quan encara això del Penedès era una idea molt minoritària, vaja que en parlava poca gent, els mestres ja s’organitzaven amb el que avui és la vegueria) va sedimentar tot un pòsit de debat, de projectes, de realitats, de formació, d’idees, de discurs... que sens dubte han ajudat a reflexionar als educadors/ores, però també segur que han ajudat a millorar els sistema educatiu dels nostre territori.

Enguany s’hi ha tornat. Enguany es celebra la quarantena edició de l’Escola d’Estiu. A partir del 2 de juliol a Saifores un col·lectiu de professionals de l’educació treballaran per després poder transmetre el fruit de la reflexió i de l’intercanvi a les seves pròpies escoles amb la clara voluntat de que les institucions educatives esdevinguin autèntics motors de canvis en la nostra societat i de transmissió dels valors cívics i socials permanents.

Quaranta edicions són moltes, hi ha passat moltes persones, organitzadors, formadors, alumnat tothom hi ha deixat la seva empremta que constitueix avui un patrimoni extremadament valuós pel món de l’Escola del nostre territori. La modernització constant de l’educació al Penedès també és en part responsabilitat de la gent que ha format part de l’Escola d’Estiu.

Quaranta anys són molts, s’han viscut, efervescència, hi ha hagut temps de gran projectes, hem viscut en els darrers anys els més brutals retallades a l’educació en molts anys, però l’Escola d’Estiu ha sabut trampejar les més adverses situacions i se’n han sortit.

Caldrà agrair la feina feta, recordar la gent que hi ha deixat esforços i temps.... però el resultat s’ho val.

Han aconseguit les escoles d’estiu que més enllà del circuits oficials existeixi un espai organitzat pels mateixos professionals que permeti la reflexió pausada i lliure, oberta i plural, la contraposició d’idees i experiències és esperonador.

En fi, que després de quaranta edicions amb totes les aventures possibles, constatar que l’escola d’estiu del Penedès té encara forces per seguir i seguir...

Les nostres escoles cada cop seran més diverses i plurals i, per tant, també caldrà que estiguem a punt per donar les respostes adequades als plantejaments que vagin sorgint. Treballar doncs aquest dies plegats un bon col·lectiu d’ensenyants pot aportar un nou debat sobre els elements que ens permetin mantenir la transmissió a les nostres escoles dels valors de la cooperació, del coneixement, del respecte plural sense perdre els valors identitats de la nostra escola i de transmetre’ls al conjunt de la societat.

Gràcies per la feina feta, molta i bona.

Felicitats per els quaranta edicions i per ajudar a transformar la nostra societat.