El mar segueix esperant

L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa ha servit, entre altres coses, per fer revifar algun dels temes que quan governa la dreta queden enterrat sota molts expedients i guardats en aquell calaix dels trastos vells.

Sánchez posa damunt la taula el trasllat de les restes mortuòries del dictador del Valle de los Caidos, donar-los a la seva família perquè l’enterrin on vulguin i restituir al monument a la memòria de totes els víctimes de la malaurada guerra civil.

Hi ha tot un seguit d’iniciatives que van des de la reforma integral de la llei de la memòria històrica, fins desenterrat a totes les víctimes encara desaparegudes fins prohibir les entitats que facin apologia del franquisme i també d’eliminar les causes injustes del franquisme contra els republicans. Eliminar doncs el rastre del franquisme i els símbols, que quedin reclosos en els museus si cal i en la història. Veure’m si se’n surt.

Es un gest, important i necessari potser també, però caldrà també poder posar fil a l’agulla per fer l’exercici del tot necessari de desenterrar totes les fosses comunes en les que encara hi ha enterrades moltes víctimes de la guerra, per la confrontació directa en combats o per la repressió que es va exercir a la reraguarda.

La Web de la Memòria Històrica descriu molt bé la situació de les fosses: “Milers de soldats republicans mai no tornaren a casa. Molts d’ells moriren o desaparegueren en combat, en diferents fronts de guerra, i van ser enterrats en molts casos de manera anònima en fosses comunes. La desaparició d’aquests joves va suposar un drama familiar sense precedents. A la incertesa de no saber què havia passat amb els seus éssers estimats, s’hi afegia que la dictadura franquista ni tan sols permetia en molts casos la inscripció d’aquests homes en el registre civil.”

Es tracta de refer la història per obrir les fosses, permetre a les famílies recuperar la memòria dels seus i donar definitivament l’enterrament digne que es mereix qualsevol persona i que se’ls ha negat durant molts anys fruit de la dictadura i de l’oblit incomprensible de la democràcia.

Recuperar cossos de soldats o civils morts en plena joventut i enterrats amb  urgència i abandonats, recuperar dignitat, recuperar la història per poder tancar ferides per sempre més.

Ara s’anuncien aquestes mesures que són positives però com sempre hi ha qui s’ha avançat a l’administració i ja fa temps que brega per aquestes cunetes del país cercant les fosses i documentar-les per quan arribessin temps millor que potser seran ara.

Fa uns anys a Vilanova vam tenir l’oportunitat de conèixer el projecte “Desenterrant el silenci” que va liderar en Sergi Bernal un fotògraf que assitia al desenterrament de la Fossa de la Pedraja on va trobar una setantena de cossos d’afusellats pel feixistes en l’inici de la guerra civil. Entre ells hi van trobar el cos del mestre Antoni Benaiges, mestre català que havia estat a les Escoles Nacionals de Vilanova. Fou un mestre actiu, pròxim al seu alumnat i això els va fer descobrir moltes coses, desvetllant-les-hi la curiositat, utilitzant el mètode Freinet i amb molta voluntat va fer impressions de revistes escolars amb els treballs dels nois i noies.

Marxà de Vilanova i anar a parar a un petit poble de Burgos, Bañuelos de Bureba, on va fer una promesa al seu alumant, els portaria  a veure el mar. No va ser possible, els feixistes aixecats van anar per ell. Sabien que convulsionava i sacsejava les consciències de molta gent als pobles, anhels de llibertat i d’igualtat.

Afusellat pels falangistes va ser llençat i enterrat a la fossa de la Pedraja.

Quan en Sergi Bernal va conèixer la presència del mestre català entre els enterrats en va voler conèixer al història i va néixer, com ja hem dit, el projecte “Desenterrant el  silenci”

De la trista descoberta del tràgic final del mestre Benaiges en va néixer un projecte de recuperació de la memòria i un projecte que donà a conèixer la seva figura. Del projecte en va sorgir una exposició del procés de l’obertura i del treball a la fossa de la Pedreja: “Desenterrant el silenci”, que va significar  tornar a donar la paraula al mestre a través del records dels seus alumnes -ja d’una edat força avançada- i fer reviure les experiències professionals i pedagògiques. Amb posterioritat l’edició del llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar”. Entre els autors hi ha el mateix Sergi Bernal i el periodista i escriptor vilanoví Francesc Escribano, el llibre posa de manifest la trajectòria vital i professional del mestre compromès amb la societat i en l’educació com instrument per millorar aquesta societat de la que n’és un servidor.

Després de vuitanta anys de l’inici de la confrontació civil és el moment per tancar-la definitivament.

I per fer-ho cal recuperar i transmetre la memòria com un plantejament educatiu i de restablir d’una certa història que ha estat manipulada i tergiversada masses vegades. I amb aquest objectiu i coincidint en aquest 80 anys es publica ara Els vaig prometre el Mar, novel·la sobre la vida i l’obra del Mestre Benaiges, els seu autors en Sergi Bernal i Sebastián Gertrúdix Romero volen recuperar la figura del mestre i dels mestres com a persones que van col·laborar en la modernització de la societat en l’època republicana. L’editorial Gregal que ha publicat la novel·la en fa la sinopsi següent: Els nens i nenes de Bañuelos de Bureba mai no havien vist el mar i, el gener de 1936, el seu mestre els va animar a imaginar-lo i a descriure’l. El resultat va ser un quadern monogràfic sobre la immensitat blava. «El mar deu ser molt gran, molt ample i molt profund». Així és com s’imaginava el mar un dels nens d’aquest poblet de Burgos. Les descripcions es repetien: «El mar deu ser...», «El mar deu ser...».El mestre Antoni Benaiges, que revolucionà la seva escola donant la paraula als seus alumnes amb l’ajut de la impremta Freinet, els va prometre que a l’estiu anirien a Mont-roig del Camp, a casa de la seva família, per veure’l per primer cop i poder dir: «El mar és...», «El mar és...».

Però el somni d’aquelles criatures i la promesa del seu mestre van quedar truncats per sempre el 18 de juliol del 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil. Aquesta novel·la recull la història d’una promesa que no es va poder complir.”

Obres com aquestes ben segur que ajudaran a trencar la política de silenci que ha imperat masses anys i ajudi a recuperar una mica més la memòria democràtica i el combat contra el feixisme i la seva actual banalització.

El mar segueix esperant els alumnes de Bañuelos de Burueba, cada pas que es doni en recuperar la memòria els hi acostarà una mica més.