L’esborrany o res no és el que sembla

Amb L’esborrany (Editorial Gregal), Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) ha construït amb mestria un relat que no és pas un esborrany, sinó ben al contrari: una novel·la de cap a peus. L’esborrany té els ingredients ben cuinats d’una novel·la que atrapa el lector des del primer capítol que l’autora titula A tall de pròleg, i amb el qual inicia una història que s’anirà dibuixant, traç a traç, fins a la conclusió final que, està clar, no pot ser un final tancat sinó un final obert, com la mateixa vida.

El fil narratiu de L’esborrany convergeix en un dinar que es constitueix tant un punt de trobada com la conclusió d’una part molt significativa de la història de la família d’Aurelio Soriguera, un home que com tants en els anys cinquanta del segle XX abandona el seu poble natal per manca de possibilitats i es trasllada a la ciutat de Barcelona on treballarà, es casarà amb l’Helena, tindrà descendència (Ambròsia, Egèria i Úrsula, cadascuna amb una psicologia molt diferenciada l’una de l’altra i que l’autora descriu amb detall) i construirà un imperi comercial, gesta professional a la qual ell creu que estava destinat i que l’ha motivat sempre, fins i tot en els pitjors moments anímics. Així ens trobem amb la perspectiva d’un dinar familiar en el qual està previst que cada membre de la família mostri la seva veritat nua, ja que fins aleshores la família ha viscut alimentant-se no pas de la concòrdia, la comunicació i la franquesa entre els seus membres sinó a la inversa: entre ells ha regnat un silenci dens, incomunicació, solitud, gelosia i no pocs secrets que com una taca ho omplen tot, si bé es van fent visibles per al lector a cada capítol d’una novel·la escrita amb enjòlit i que avança al mateix temps que la discussió amical durant un seguit de dissabtes, entre l’editora que l’ha de publicar i l’escriptora que l’escriu.

Així, en un joc literari de molta complexitat i ben travat, L’esborrany és per una banda com la caixa negra on van quedat registrades les converses sobre la creació literària i els seus recursos tècnics entre l’editora i l’autora de la novel·la, i, per l’altra banda, és la novel·la que tenim a les mans i que es va concretant en cada acció dels seus personatges, en el dibuix ben marcat dels seus caràcters, en la posició dins el nucli familiar de cadascun d’ells i en l’exposició dels sentiments envitricollats que experimenten.

Res no és senzill i res no és el que sembla a L’esborrany, i aquest és un dels fils conductors del relat. Si en una psicologia normal ja es dóna el lògic secret –mai no arribem a conèixer de debò ningú, la vida de l’ànima és un misteri a vegades fins i tot per a un mateix-, en les relacions entre persones que no es tenen prou confiança, que no es parlen prou, que no s’estimen amb netedat de sentiments, l’engany, el secret i fins i tot la traïció poden ser una conseqüència, una reacció natural ni que sigui a la defensiva de la desatenció i oblit de l’altre, com és el cas d’alguns dels personatges que componen aquesta novel·la coral que és L’esborrany.

A L’esborrany, la novel·la que s’està escrivint davant dels ulls del lector, es mostra l’evolució d’unes relacions familiars que en alguns casos ja són mancades des de l’inici o bé es van neulint, corcant i morint amb el pas del temps. Cal posar de relleu que sense que ni l’editora ni l’autora del llibre –personatges dins la novel·la- sembla que ho vulguin pretendre d’antuvi, L’esborrany acaba sent una novel·la moral, ja que s’hi mostren dues vies de salvació: per una banda el desig de veritat i la imperiosa necessitat de proclamar-la i, per l’altra banda, la força de l’amor que uneix i té el poder de cosir les ferides existencials. Una vida en plenitud no sembla possible que pugui ser viscuda sense un nucli de veritat, puresa d’intencions, amor i harmonia que, com fils d’or, lliguen les relacions entre les persones. Perquè no estem sols, com amb una instintiva intel·ligència emocional percep i exclama un dels personatges de L’esborrany. No només ens necessitem per sobreviure sinó també per ser.