Pedro el breve

No m’estranyaria que aquest acabés essent el nom amb que passés a la història el nou secretari general del PSOE i president del govern espanyol. Un govern oficialment majoritari però clarament dèbil, que al cap d’un mes d’agafar les regnes, ja ha vist les orelles al llop quan ha intentat modificar el estatus de la televisió pública estatal i, d’entrada, li varen tancar la porta als nassos per acabar-ho deixant en un mig ensurt. 

Potser per això, per posar-se la bena abans que la ferida sagni, el govern de Pedro Sánchez es va afanyar a demanar al PDeCAT que no li boicotegés el nou sostre d’endeutament econòmic. Amb l’excusa que afavoreix les autonomies i amagant que la majoria absoluta del PP al Senat pesa com una espasa de Damocles damunt aquesta decisió que seria, probablement, tallada de soca-rel en aquella cambra legislativa. Encara que, finalment, no hagi calgut arribar-hi. Justament gràcies al PDeCAT.

Potser per això, també demana als grups estatals situats més a la seva esquerra, que no segueixin furgant la ferida de Corina i el CNI amb la petició d’una comissió d’investigació al voltant de les presumptes actuacions opaques del rei emèrit Joan Carles I.

I potser també per això, tot i la més que evident dretanització del PP, encara té prou fetge com per demanar-li al partit de Pablo Casado que no faci servir la seva majoria absoluta al Senat com a corró parlamentari que el deixi legislativament paralitzat.

El fotut del cas és que Sánchez acompanya aquestes peticions amb actuacions tan improcedents com la de l’avió oficial del passat cap de setmana. Una actuació que recorda inevitablement el fatídic episodi del Mystère d’Alfonso Guerra per evitar els embussos de la carretera d’Extremadura que, per molts, fou el moment en que es decretà, a nivell general, oberta la veda contra aquell PSOE a qui tothom li tenia ganes. Actuacions que, per mi, només es pot interpretar que es fan des de la prepotència o la inconsciència, actituds ambdues que no semblen massa aconsellables en aquest moment de la pel·lícula.
Perquè a més, per seguir mantenint el seu carisma i la confiança dels seus votants, Pedro Sánchez no té altra sortida que fer afirmacions de força. Dir que no acceptarà xantatges a l’estat amb la comissió d’investigació sobre el rei emèrit. Afirmar que si el PP li tomba el nou sostre d’endeutament econòmic, el durà a la pràctica aprovant uns nous pressupostos per l’any vinent. Descartant amb suposada contundència la possibilitat d’unes noves eleccions generals anticipades abans del 2020, quan acaba oficialment la legislatura.

El trist és que la majoria d’aquestes bravates porten lletra petita. Una lletra petita que expliciten els seus ministres o subordinats. Matisant que l’afirmació que Franco serà exhumat del Valle de los Caidos es farà realitat quan sigui possible i les circumstàncies ho permetin. Precisant que el govern no convocarà eleccions sempre que la pressió externa sigui raonable. Refusant la comissió d’investigació reial però sense aturar l’acció i anàlisi de la judicatura que comença a parlar de delictes comesos, ja en condició de rei emèrit i, per tant, amb paraigües legal diferent. Posicions totes que no semblen denotar precisament força i capacitat de controlar els esdeveniments.

Potser per això, ja fa dies que, quan sento parlar de Sánchez i Casado, em venen al cap imatges dels Picapiedra. Aquells dibuixos animats del Pedro Picapiedra, el Pablo Mármol i les seves mullers Wilma i Betty. I no puc evitar veure Pablo i Betty pujant a l’escenari del darrer Congrés del PP després de l’elecció del nou secretari general. Com no puc evitar veure a Pedro i Wilma pujant a un brontosaure volador mentre ell es fa el xulo. I sobretot, no puc evitar veure l’imatge de Pablo Picapiedra traient el dinosaure a pixar i, quan se li tanca la porta, colpejant-la i cridant allò de “Abreme la puerta, Wilma”. Una porta que mai he sabut si es tancava per culpa del vent o si Pebbels, la filleta petita, o Wilma, la tancaven, fartes de les actuacions del seu pare i marit.
Segur que, si heu arribat fins aquí, heu vist en realitat virtual a Pedro Sánchez picant a la porta del Congrés o a la porta de Ferraz i cridant, com el Picapiedra, “Abreme la puerta, Pablo”. Perquè, no oblideu que, en la política espanyola, de Pedro, n’hi ha un, però de Pablo, des de la setmana passada, n’hi ha dos.