El pont de Gènova

Sóc dels que creuen en les paràboles. En els exemples que poden servir-nos per analitzar uns fets determinats des d’una certa llunyania que ens ajudi a posar el component emocional en el lloc que li pertoca. Sense que pertorbi la necessària capacitat d’anàlisi racional d’aquells fets.

Entenc que és el que pot passar i està passant en el tema dels atemptats de l’agost d’ara fa un any. Tot plegat és massa proper a la nostra pell i al nostre cor, com per no deixar-nos endur pels sentiments de ràbia, impotència, llàstima o dolor que sentim. Deformant la nostra anàlisi. Per tant, des de la meva solidaritat amb les víctimes que aquest cap de setmana ens han fet sentir la seva solitud i el seu dolor, permeteu-me que reflexioni sobre el pont caigut de la ciutat italiana de Gènova.

Perquè allà sí que sembla clar que hi ha hagut un cúmul de errors humans que, probablement, puguin tenir algun paral·lelisme amb la nostra situació.

El primer, la concepció faraònica d’una obra que, un cop acceptada la seva necessitat –bàsica per mantenir l’activitat i potencial estratègic del port de Gènova- potser es podria haver encarat amb altres projectes menys espectaculars que probablement no haguessin emmirallat urbanistes, arquitectes i megalòmans en general, però que tampoc haurien posat en perill ni als camions i turismes que hi circulaven ni, sobretot, als ciutadans que tenien les seves vivendes just a sota. Però la fatuïtat i autosuficiència dels dissenyadors i probablement la necessitat de presumir dels promotors públics, van posar la llavor de la tragèdia.

El segon, el manteniment deficient. Les coses no son eternes i -per esmentar només un aspecte- a hores d’ara seguim desconeixent el comportament a llarg termini del ciment forjat tot i exemples ja viscuts com el de l’aluminosi. Segur que això no havia de frenar la seva implantació, però també segur que s’haurien d’haver previst mecanismes de control i vigilància. O no es controlen els medicaments nous que es llencen al mercat tot i haver estat testats i estudiats prèviament?.  I, pel damunt de tot, s’haurien d’haver posat tots els mitjans perquè els controls no entressin en la rutina displicent de l’autosuficiència. Perquè, com deia la meva àvia, el que no passa mai, passa en un dia. Sobretot quan el pont de Gènova té altres precedents que, suposadament en nom de la tranquil·litat dels ciutadans, no tenim massa interès en recordar.

El tercer, el menysteniment de les veus d’alerta. Probablement exagerades. Fins i tot tendencioses o interessades. Però res pot justificar aquesta desconsideració quan el que hom posa en perill son vides humanes que estan en situació de risc. I ja hi havia qui, al marge de les reflexions globals sobre el ciment, havia intentat despertar les orelles adormides dels responsables del manteniment del pont.

Ara, un cop el mal ja està fet, tothom s’afanya a passar les puces al veí. Autostrade –que curiosament també gestiona l’Aeroport de Roma i que és la sòcia italiana de Florentino Pérez- diu que ha complert amb totes les seves obligacions, insinuant que és l’altra part qui no ha fet els deures. L’estat, per la seva banda, sembla debatre’s entre revocar-los la concessió que acaba el 2038, o limitar-se a posar-los una més o menys rutinària multa milionària. I mentrestant, els més de 30 morts (encara hi ha desapareguts) ja estan enterrats i les 600 persones que varen haver d’abandonar les seves cases, corre cuita i probablement per sempre, esperen que algú els digui quelcom sobre el seu futur.

No estic posant en el mateix sac els atemptats de Barcelona de fa un any i la tragèdia del pont de Gènova. Però em sembla que hi ha alguns elements en comú que ens haurien de permetre una reflexió més serena sobre ells. Bàsicament al voltant d’aquesta tendència a descarregar sobre la ciutadania -o la societat civil- la detecció i proposta de solucions de problemes globals que, per tant, ens afecten a tots. Uns problemes i unes solucions que, agradi o no, només es poden afrontar des de l’estat o les institucions públiques.

El pont caigut de Gènova es va construir el 1967. I ja el 1990 s’hi varen haver de fer obres de reforç. No creieu que una vigilància i unes millores constants estaven més que justificades?

I clar, qui diu el pont de Gènova, podria dir la N-340 en general, la variant de Vallirana, la xarxa regional de trens, l’estatut de Catalunya, la política antiterrorista o les estratègies d’integració, no?

O tot ho hem d’acabar sempre plorant, quan passa allò que tothom pensava i deia que mai passaria?