Tornar-hi i amunt que fa pujada

Ja hi som, l’estiu, malgrat la “caloreta apreti” s’ha acabat.

Començar un nou curs, retornar de nou a la feina, a la ciutat, a la rutina. Començar qualsevol projecte o qualsevol moment vital és una mena de llibret obert i amb les planes en blanc que s’aniran escrivint a mida que passin els dies i els fets es vagin succeint. Però tornar-hi no sempre és, però, una “tabula rasa” perquè sortosament a mesura que comences nous cursos vas acumulant experiències i vivències, contrastes parers, modifiques certeses, acumules coneixements que et permeten estar en disposició de començar de nou però amb un pòsit prou notable ja i amb expectatives diferents cada anys.

Intuïm, però no sabem amb certesa.

Volem, per descomptat, però caldrà veure si podem. Si podem per nosaltres o pels altres, per les circumstàncies de l’entorn.

Tot és més desig que realitat de cara al futur d’aquest curs que ara ja comença.

Previsions que s’aniran complint o no a mesura que avanci el temps.

Potser haurem d’anar modificant el rumb fixat a mesura que avancem cap a l’objectiu. El més important és arribar-hi sense masses esgarrinxades.

Fa dies que les tempestes de finals d’agost i enguany amb ganes, eh! ja feien preveure que l’entrada al setembre serà d’una transitorietat clara cap als símptomes de la tardor.

Ha refrescat una mica, però res encara notable, “la caloreta segueix forta i la xafogor inaguantable. Es veuen al vespre algunes “rebequetes” més pel desig de que l’estiu acabi que no pas per la realitat del termòmetres.

Els diaris i les televisions han aparcat un any més els seus espacials d’estiu, i el gruix de pàgines ja comença a situar-se en el que diríem la normalitat tot i que enguany han anat farcits de polèmiques mes aviat estèrils sobre el 17-A p i la presència del cap de l’estat o ja la tediosa del llaços grocs.

I sempre quan comencem un nou curs, una nova etapa fas una ràpida ullada al final del curs anterior ja acabat i ho fem segurament per esmenar els errors i equívocs i per altra banda reforçar allò que havia anat bé, allò del que en podríem treure alguns ensenyament positiu, ja fos en el marc teòric com en el pràctic. Tot ens ajudarà a treballar millor i amb més seguretat

Les escoles ja han obert. Encaren el curs 2018- 2019 però encara no hi alumnes, hi arribaran ben aviat, el professorat prepara les tasques que portaran a terme al llarg del nou mesos llargs que tenen pel davant. I també en algunes escoles encara malden per saber quina serà la seva plantilla definitiva. Buf! com sempre.

Però el començament del curs també és manifesta en el camp de la política.

Estem davant d’una tardor calenta com han vingut anunciant reiteradament determinats mitjans de comunicació i també alguns partits polítics?

El curs acabava amb la sorpresa d’un canvi de govern a Madrid. Pedro Sánchez esdevenia President, també crec que amb sorpresa per part seva. Això podia fer albirar un nou tarannà, o almenys així ho semblava. Les formes potser són i seran més civilitzades però el fons és més o menys el mateix. Tot dintre de la constitució, res fora d’ella. Tot i que el mateix Sánchez creu que l’actual estatut no serveix i proposa, per escàndols de PP i C’s” votar-ne un altre. I la resposta és o referèndum d’independència o desobediència. I aquí estem per tornar  a començar la batussa.

També és cert que hem viscut un estiu carregat de polèmiques prou absurdes que si no s’aturen poden arribar a ocasionar més d’un enfrontament.

La polèmica dels llaços grocs, dels que els posen, dels qui els treuen, la neutralitat de l’espai públic, i tot amanit amb l’ambició electoral de C’s ha portat a que dia darrera dia haguéssim d’escoltar opinions, controvèrsies i altres peces del repertori periodístic. Tot plegat no ens hauria de fer distreure del que ens ve al damunt.

Del 6 i 7 de setembre millor no parlar-ne entenc que no va ser precisament un model parlamentari a seguir.

D’entrada haurem de celebrar aniversaris, que si el 1 d’octubre, que si el 27 d’octubre, malgrat els relats que ara van sortint del que va passar aquell dia és millor no celebra-ho i mantenir-se en un discret silenci.

Però també hi ha el tema del judici que pot aixecar força mobilització popular. Tot plegat ha estat un despropòsit judicial, la mateix instrucció més fantasiosa que real pot portar a una demanda de la fiscalia exageradament augmentada per obtenir una condemna volgudament excepcional per esmorteir les demandes del món independentista.

Ja veurem si el joc de la justícia europea  dóna el rèdit que fins ara, a parer del sector independentista, ha tingut. La realitat però em sembla que és que les expectatives s’han rebaixat.

El President Torra fa una conferència, un monòleg al Teatre Nacional, molta claca. Tant de bo l’hagués fet al Parlament amb debats, controvèrsia i resposta.

Però el Parlament a mig gas. La majoria no es posa d’acords i per tant no hi ha plens...

Poca cosa de nou.

Retòrica, cites cultes de gran pensadors i persones d’acció política, i això sí no acceptarà la sentència que hi pugui haver. Es posarà en mans del poble de Catalunya..

En fi més del mateix.

Ara bé, poca cosa, molt poca sobre els problemes reals que té el país a més dels empresonats que per mi és el més important ara per ara.
Tindrem a l’horitzó cap a finals de curs eleccions, per una banda les europees que sembla que vindran condicionades per les excel·lents previsions que es dóna als partits d’extrema dreta, l’aliança dels xenòfobs i antieuropeistes pot donar un panorama desolador i trencar aquesta imperfecta Europa però encara un espai de benestar i drets comuns. Derrotada Le Pen els seus hereus sorgeixen amb força
I el mateix dia els ajuntaments seran renovats. La gran batalla de Barcelona s’albira com la mare de totes les eleccions (potser ja s’ha dit altres vegades) però a tots els pobles veurem si les candidatures unitàries independentistes es conformes o cada partit presenta el seu projecte del ciutat que és del que es tracta. Les primàries independentistes sembla que no comptaran, per ara, ni amb ERC ni amb La CUP i corren el perill d’esdevenir la parada i fonda dels antic convergents.

Però també cal reivindicar que la política municipal ha significat una magnífica escola política, la política de trinxera, d’avantguarda, de primera línia a on s’han forjat polítics bregats en mil debats i mil batalles, n’han sortit amb nafres però sempre amb major solidesa, la proximitat entesa om el compromís permanent i quotidià amb els ciutadans i ciutadanes dona unes lliçons impagables quan desprès s’ocupen altres responsabilitats.

De cara a les properes eleccions municipals la batalla es planteja dura i de llarg recorregut.

Més enllà de les estructures dels partits que ja han començat a treballar la sacsejada que l’expresident Puigdemont amb la seva Crida vol revolucionar les municipals per convertir-la, i amb això coincideix amb el President Torra, en una mena de “14 d’abril” i avançar cap a la república.

Estic convençut que amb això de la Crida veurem renéixer velles glòries de la política o rebotats històrics, o derrotats a les urnes d’altres partits que intentaran trobar el seu lloc sota el paraigües del Moviment de Puigdemont. Atents als noms que aniran sortit. Ara de moment de programa, bàsic per conèixer els projectes diversos de ciutat, no n’hem sentit ni una paraula.

I veurem si hi ha també eleccions anticipades a Catalunya, ningú no ho vol però segons com vagin els judicis por ser una magnífica excusà per intentar anar una mica més enllà.

Tot però vindrà condicionat però pel que digui el Consell de la República, o no?

En fi ja ho tenim aquí. El curs ha començat.

Però per aquets curs la prioritat crec que hauria de ser la llibertat els empresonats....

Tot fa pensar amb mogudes i turbulències però amb continuades apel·lacions al diàleg.

No està malament.