Aniversaris, record i /o reflexió

Som donats a celebrar els aniversaris, fem record del fet i hauríem de valorar si el que celebrem va estar del tot bé o és manifestament millorable.

Des del principi de curs, tot entrant a la “tardor calenta” que es presagia, hem anat celebrant jornades i aniversaris, menys les del 6 i el 7 de setembre que més aviat es van obviar, no van ser precisament jornades parlamentàries que es pugui celebrar com a mostra d’un parlamentarisme adequat al que voldríem pel nostre país. Després hem celebrat l’aniversari de la manifestació davant la Conselleria d’Economia mentre la guàrdia civil registrava els despatxos dels principals dirigents d’economia el 20-S, i segons diuen els experts en el procés aquí és on hi va haver el primer xoc de trens, encara no definitiu però la primera topada va portar com a conseqüència l’inici d’un relat de ficció sobre el que havia passat, però malauradament aquesta versió distorsionada del fets va portar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart a la presó i malauradament també d’aquí un dies haurem de pensar que ja fa un any que hi són de manera injusta.

Ara diu que toca celebrar el 1 d’octubre dia en que una part important de catalans vam acudir a les urnes per votar sobre la nostra posició respecte a la relació amb Espanya. Aniversari que ja han començat a preparar i a escalfar crec que innecessariament per reiteratiu des de TV3, passant cada dia, matí, tarda i vespre un mini reportatge sobre els fets d’aquells dia. No cal recrear-se en la violència, no cal perquè en la memòria col·lectiva perquè aquella ignominiosa actuació de l’estat va causar un impacte emocional prou fort que no cal que ens ho vagin recreant a cada moment. Perquè ja ha quedat clar que el primer d’octubre és el dia de la indignitat de l’estat i el de la dignitat per una ciutadania que va sortir a votar i es va trobar, sense voler, però imaginant-ho ja, amb la necessitat de defensar les urnes.

El 1 d’octubre era la data del referèndum, ara farà un any i cal recordar-ho certament, però segurament com cal quan es fa algun aniversari també s’ha de  fer una certa reflexió i si la fem honestament hauríem de concloure, al meu entendre, que el referèndum va ser una gran acció democràtica però no amb la validesa com per poder seguir desprès amb les proclamacions ambigües i sense valor jurídic de la República.

L’1 d’Octubre és una consulta magnífica i una mobilització heroica en alguns llocs i festiva i democràtica en altres i reprimida brutalment per l‘estat. Però l‘1 d’octubre al meu entendre no legitima el que va passar després perquè amb l’experiència pròpia el referèndum no es pot validar com a tal. L’estat amb la repressió i la consegüent modificació de les bases del referèndum, invalida dissortadament aquella consulta. Ningú internacionalment en reconeix el valor determinat per seguir amb el full de ruta fixat.

Que l’estat n’és el responsable ( i possiblement també l culpable ) no n’ hi ha cap dubte.

És molt significatiu el que diu el periodista Josep Martí Blanc que va ser Secretari de Comunicació del Govern de Catalunya durant forces anys en el seu llibre “Cómo ganamos el proceso y perdimos la República”, “No fue un referéndum que pudiese obtener ningún aval en el terreno de las garantías democráticas que una votación de ese tipo exige, y así lo reconocieron los propios observadores internacionales que la Generalitat habían invitado para validar la votación, pero el estado lo convirtió en la mejor acción de propaganda posible para los intereses del soberanismo”

I encara ho reafirma més endavant quan escriu: Los observadores internacionales que el Govern de Catalunya había invitado para dar el visto bueno a una homologación externa del referéndum dijeron días después, que lamentablemente, la votación no había podido desarrollarse con las garantías necesarias, La violencia policial que acompañó la jornada era un elemento clave para realizar esta lectura”.

Per tant sembla clar que cal invocar el primer d’octubre com una demostració de força de la ciutadania motivada pel sí però donar-li resultat imperatiu per desenvolupar el que després es va fer és més que dubtós.

Fins i tot ara mateix Carles Puigdemont en el seu llibre La Crisis catalana, una oportunitat per Europa diu sobre el referèndum En el cas que hi hagués un referèndum acordat amb l'Estat hauríem d'acordar les majories necessàries per considerar vàlid el resultat (...). Sempre hem fet referència al model de Montenegro, amb una participació mínima del (més del 50%) i un suport mínim a la independència (més del 55%)” I fins i tot està disposat a acceptar un referèndum a tot Espanya.

Que Puigdemont torni a recórrer a parlar d’un referèndum pactat, torna doncs a una pàgina que segons ens han vingut dient ja s’havia passat. És evident que la majoria, malgrat la gran oportunitat de mobilització i de manteniment d’objectius té clar, que l’1 d’octubre va ser el que vulguem, des de les posicions èpiques fins a les de denúncia, que la validesa d’aquell referèndum de fa un any és més que qüestionable i no és el referèndum que cal per autodeterminar-nos.

Ara bé també cal dir que el mateix dia és el fracàs de l’estat a Catalunya, la incapacitat de trobar resposta política queda palesada en les garrotades de la guàrdia civil.

Recordar el primer d’octubre té la seva validesa, alguns fins i tot hom demanat que es converteixi en al nova diada nacional. Malament, perquè només ho serà d’una part. Cadascú pensa com vol, però des del nostre punt de vista el dia en que va demostrar que si que hi havia una majoria immensa de ciutadans que no admetia el tracte del l’estat i que en les manifestacions arreu del país va ser  superior en número als que van votar el primer d’octubre va ser el 3 d’octubre.

El 3 d’octubre es recuperava una unitat democràtica, el 3 d’octubre va tenir una transversalitat entre els partidaris d’anar a votar i els que no ho van fer però no poden ni volen admetre una violència gratuïta i innecessària i que es van manifestar per denunciar l’agressió de l’estat contra ciutadans pacífics. Només cal recordar la mobilització a Vilanova, mai s’havia vist tal gernació, potser si va acostar la manifestació de rebuig al atemptats del 11-M a Madrid. Inimaginable.

Crec que celebrar el 3 d’octubre té un sentit, el sentit d’una posició clara d’un gran part de la ciutadania de Catalunya que no està disposada admetre cap mena de coerció i menys de violència quan el que es vol per exercir un dret democràtic. Perquè en el fons algun dia o altre caldrà fer-ho i llavors el vot també el condicionarà el record d ela ignomínia del dia 1, i encara cal dirimir responsabilitats entre els responsables de la violència i caldria fer-ho, i el de la resposta cívica de la ciutadania del dia 3.