De fora vingueren…

Fa unes setmanes parlàvem dels “Detalls intranscendents” (1) que es poden trobar a la ciutat, entre aquest detalls esmentaven, en el regne animal, els coloms que poblen i molt la ciutat.

No és d’ara que els veus sobrevolar pels nostres caps. Fa anys es van convertir, suposo que involuntàriament, en un element més del paisatge urbà habitual i quotidià, diem involuntàriament perquè suposo que l’expansió de les ciutats han ocupat, en part, el seu hàbitat natural. I clar, per raó de supervivència i mutació s’han convertit en uns urbanites més.

Hi va haver un temps en que els mateixos coloms es van convertir en elements que donàvem un to bucòlic a la grisor de les parets de les façanes i les tristes places del postfranquisme.

Som generacions diverses les que tenim la fotografia amb la mà estesa plena de besses i els coloms posant-se tranquil·lament damunt dels braços picant els grans que se’ls oferia amistosament. Tendre infància!!

Això encara alguns i algunes podrien dir que ho han pogut fer a la Plaça de la Vila quan encara no tenia la fesomia actual i mostrava aquelles palmeres nanes dels costats del monument..

Els coloms han tingut – almenys fins ara- també la imatge de ser la metàfora d’un missatge de la pau o com l’esperit sant en forma de colom va posar-se  damunt els apòstols i els va inferir una intel·ligència.

I encara escoltàvem amb una certa emoció el poema cantat pel Serrat  de Rafel Albertí.   

Se equivocó la paloma.

Se equivocaba.

Por ir al norte, fue al sur.

Creyó que el trigo era agua.

Se equivocaba.

Poema composat al seu exili primerenc a Paris després de la sortida d’Espanya quan el franquisme triomfa. A França tampoc ho va tenir fàcil ja que li van retirar el permís de treball i va haver d’acabar marxant també.

Poema de dolor, soledat i esperança. (2)

I la imatge del coloms portant missatges de pau i amor, que sortien des de les mans del infants en tantes i tantes inauguracions d’esdeveniments de caràcter esportiu, socials, culturals.......

A la nostra ciutat fins i tot recordem la presència d’una societat columbòfila -ignoro si encara segueix amb activitat- que tenia la seva seu a l’edifici del pavelló d’esports de la plaça de les Casernes, de tant en tant podies veure volar els coloms fent cercles orientatius, entrant i sortint d’una mena de petits finestrons que hi havia i fins i tot explicaven que anaven de ciutat a ciutat.

Estaven també sota un cert control militar perquè els coloms missatgers a més de paraules d’amor i pau en ocasions han servit  antigament per les comunicacions de l’exèrcit quan encara la tecnologia adequada no existia o quan aquesta moderna tecnologia feia figa. Llavors es tornava als orígens i els coloms feien quilòmetres i quilometres entre posicions militars per definir les estratègies i atacs, contraatacs o replegaments (recordem que l’exèrcit mai es retira, es replega).

De coloms n’hi ha de diverses classes, com de tot en la vida hi ha els comestibles –diuen que amb arròs pot ser deliciós- els salvatges objecte de cacera i els de la ciutat que ja els coneixem prou per bé i per mal. 

Però aquesta imatge bucòlica i innocent dels coloms ha canviat, hi ha un estudi molt interessant Aus Urbanes editat per la Diputació de Barcelona escrit pels professors de la Universitat de Barcelona E. Casas i S. Lavin en que documenten la presència dels coloms a les ciutats i la seva enorme reproducció que ha arribat a generar més problemes que beneficis. Atribueixen la massiva presència a les facilitats que se’ls ha donat sobretot perquè se’ls ha resolt l’alimentació i els espais per habitar, però alerten també dels inconvenients que porten associats a al salut pública. A part de la degradació general dels seus excrements, poden transmetre algunes malalties ja que són portadors d’agents patògens ja que bàsicament a les ciutats s'alimenten d'escombraries i restes d'activitat humana.

Així la massiva presència de coloms ja ha esdevingut una mena de plaga. Ja hi ha a les ciutats altres plagues animals, la de les rates per exemple –que ha donat per producció literària notable- que en anys en que no plou amb força i no se les emporta la riada per les clavegueres surten arreu, o a l’estiu les paneroles que freqüenten i campen pels nostres carrers amb absoluta tranquil·litat.

Aquesta presència i comportament i conseqüència de la seva presència ja se les ha considerat gràficament com a rates-voladores i per tan també hi ha la convicció que cal actuar. I així s’ha fet des de l’exterminis ras i curt a evitar la seva exponencial reproducció barrejant en un menjar preparat amb un  component anticonceptiu. S’ha prohibit el donar-les-hi menjar, fa un parell d’estius a  Vilanova a es van penjar uns cartells amb recomanacions de no donar menjar als coloms que va semblar que havien donat resultat ja que es va percebre que hi havia menys coloms per la Rambla. No hem tornat a veure els avisos i en canvi hem vist augmentar la presència dels coloms i a més hem vist com han perdut la por al humans et planten cara i el respecte a tota propietat per petita que sigui. Es caguen (altre dia parlarem del gossos, o dels seus amos) on volen i es mengen les entrepans si poden que s’han demanat en una terrassa de la rambla.

Els jubilats que sempre han estat uns seguidors i observadors privilegiats de les obres a la ciutat -tothom porta un arquitecte o un mestre d’obres dintre- ara han perdut pistonada, no hi gairebé obra pública, aquests dies enrere  s’arreplegaven al Carrer Coroleu amb el nou asfaltat, gràcies, valent pebrots!!,  als pressupostos participatius (prec a l’ajuntament: segueixi asfaltant per favor fins a la ronda, els moviments laterals dels cotxe són espectaculars) però la caiguda en picat de la inserció ha fet que ja no puguin convertir-se en experts en obra pública, ara des dels bancs de la rambla observen els moviments de l’extensa colònia dels coloms que hi habita. Alguns, esdevindran mestres en el coneixement els usos i costums dels coloms, altres els allunyaran a cops de bastó i altres, fins i tot, els llencen bocins de pa per alimentar-los en una actitud altruista. Horror!!

Hi ha qui es defensa posant figueres de mussols per evitar que es caguin o simplement s’aturin en els balcons però el mobiliari urbà és atacat sense pietat. A vegades (els ocells fan cagarades i mai més ben dit) el seu vol rasant a la Rambla és un perill per la integritat dels vianants, o la incomoditat de  l’assetjament que fan quan algun menja alguna cosa assegut tranquil·lament en una terrassa. Algú hi haurà de posar remei si no es vol que neixin una mena de comitès (ara és temps de comitès) d’extermini de coloms que actuïn –si és que ja no ho fan- impunement i sense control.

Els més pessimistes ja han posat damunt la taula la vella dita de  que de fora vingueren  i de casa ens tragueren.

Però qui ha tret a qui? Aquesta és al qüestió.

(1) Detalls intranscendents, publicat a l’Eix Diari el vuit d’octubre. Comentar  que el tronc de l’arbre ha tornat ha rebrotat. Modestament això sí, però segueix persistint.

(2) Del llibre Entre el clavel y la espada ( 1941) de Rafel Alberti.