D’abans i d’ara

Enguany no hem  menjat les castanyes amb màniga curta.

Feia un colla d’any que aquest dies de finals d’octubre i de principi de  novembre la temperatura encara no havia baixat. Semblava que l’estiuet de Sant Martí s’havia avançat.

Inevitablement aquesta situació ens portava a dir repetidament que “abans” feia més fred, que els temps està canviant i això justificava la tesi del canvi climàtic per altra banda creiem que incontestable a hores d’ara i davant els fenòmens que anem registrant.  

Però enguany una baixada sobtada de les temperatures ha portat, amb traïdoria i sense avisar, el fred, el vent, la pluja i la primera neu a les muntanyes.

Ens ho advertien els meteoròlegs i ràpidament molts de nosaltres hem hagut de treballar amb urgència en el canvi d’armari

Ambient d’hivern que ben segur ajudarà a escalfar-nos amb les castanyes calentones i a glorificar-ho amb uns quants panellets acompanyats de moscatell.

I això ha comportat a afirmar que estem tenint una tardor com els d’abans, amb canvis de temperatura que fa pujades i baixades, amb vetades i pluja.
Tots Sants marca clarament la frontera cap a l’hivern i amb el Nadal que ja s’albira al fons del camí. Tot i que ara la publicitat comercial de l’espai públic ja ens ha posat els primers anuncis sobre el Nadal i ja hem vist el Naixement del Pessebre en algun aparador i il·luminació als carrers .

Tots Sants era una festa que antigament era gairebé de recolliment familiar amb els àpats conjunts i menjar les castanyes, moniatos i els panellets al voltant de la taula amb animada conversa o recordant els absents, ara ja s’ha fet una festa molt més oberta i amb gent pel carrer.

La importació del Halloween (Hàlouin) fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, al nostre país ha portat que al carrers hi convisquin bruixes i ésser terrorífics i castanyeres pacífiques. Les tradicions es barregen i ja costa discernir que és i que no és tradicional. Abans era la castanyada qui era hegemònica i ara ha de compartir el protagonisme malgrat ens pugui doldre i no agradar massa amb el Hollowen. Podem arribar amb el temps a veure a un esquelet venent castanyes i a una castanyera portant una carbassa amb espelma inclosa passejant per la ciutat. Tot és possible.

Veiem que es diu de la transformació de la festa: Amb l’arribada del cristianisme s’establí el primer dia de novembre com a dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d’octubre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “vigília del dia de Tots Sants”, ja que hallow és un mot que en anglès antic significa “sant” o “sagrat” i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag), d’on va sortir la paraula Halloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d’aquí, la tradició, per la colonització cultural dels Estats Units d’Amèrica, es va començar a estendre per la resta del món. (Un altre bloc XTECBlocs Som els de cinquè).

Però tampoc cal alarmar-se massa ja que ara sembla que el Halloween també té un inici català. Cervantes i Colon eren catalans segons el Cercle Català d’Història i ara sorgeix amb força la tesis de que les celebracions semblants al Halloween actual va sorgir aquí i concretament a la plana de Vic (la Catalunya catalana en paraules d’un antic alcalde vigatà)

Així ho explicava el periodista Quico Sallés que va assegurar a TV3 que Halloween era un «ritu» català. «Això de la carabassa és un model copiat de com se celebrava tots els sants a Solsona i el Ripollès. Algun va haver de passar aquest costum a Irlanda i d'allà va passar a EUA», va apuntar. «Ja es buidaven carabasses al segle XVIII en la Plana de Vic», va defensar el periodista al programa estrella del sobiranisme audiovisual. Preguntes Freqüents .

I ja sabem que a partir d’aquí es genera el debat inútil i innecessari sobre les festes. Aquí però crec que som més de castanyes. En fi que caldrà pensar en com recatalanitzarem altra vegada la festa del Holloween i fem una simbiosi positiva amb la castanyada.

Donarà per molt veure les imatges que en poden sortir d’aquesta barreja.
Però Tots Sants aquí és la porta de la Fira (segon diumenge després de Tots Sants) ja fa dies que hem vist damunt la rambla tot un seguit de fustes, barres metàl·liques, lones i altres endimaris. És el senyal inequívoc que la Fira està al caure. Per tot Sants està tot més o menys embastat i enguany a partir del 9 de novembre dia de la inauguració tindrem altre cop la Fira a la nostra vida.

Tots Sants, la Fira són diades especials en el nostre calendari, dates que marquen fites que sobresurten de la quotidianitat. Són fites que ens ajuden a recordar i a fer comparacions entre l’abans i l’ara.

Comparem, mirem pels retrovisors, cerquem possible paral·lelisme entre les fires viscudes fa anys i les actuals ja no sols pel que s’hi mostra sinó per l’ambient general. I en aquesta comparació sens dubte serà inevitable aquella afirmació en la que diem que ja no fa el fred d’abans. Tot i que enguany aquesta afirmació reiterada no la podrem repetir ja que ja hem tastat el fred tardoral. Però segur que res a veure d’aquell fred que recordem de petits quan passejàvem embadalits per la fira. Segurament les dades climatològiques ens desmentirien i no feia tant fred durant la fira ni ara fa tanta calor.

Cada vilanoví i vilanovina coneix un cicle de la fira i té records d’aquest esdeveniment. Els més grans potser  recorden aquelles fires d’abans, les primeres amb l’exponent del potencial avícola de la ciutat amb una munió de bestioles de ploma exposades a l’antiga sala de ball Bolera. Vilanova mostrava ufanosa les gallines, pollets i galls esplendorosos que es criaven a les granges locals, vaja gallejàvem... Altres potser van descobrir la novetat dels pollastres a l’ast, de pollastres se’n menjaven alguns diumenges i a les festes grosses i fets de moltes maneres diferents abans però veure’ls rostir-se directament a una fira sens dubte va aixecar curiositat i expectació. T’ho podies menjar allà mateix amb quatre patates xip i amb una copa d’un, llavors, xampany de més que dubtosa qualitat. I de la  salsitxa de Frankfurt o de la truita de gambes, què dir-ne potser els principis del fast-food local. També abans hi trobàvem reclams publicitaris de primera magnitud i exposaven la moto de l’Angel  Nieto, mític motociclista amb 13 títols mundials. S’aparaulaven a “plazos” (a terminis encara no ho sabíem) les darreres novetats d’electrodomèstics. Altres recordaran ja més endavant però encara amb una certa tremolor a les cames la carrega tan contundent com innecessària de la guàrdia civil per dissoldre una manifestació pacífica dels treballadors de la ciutat. Anys més tard, ara, ho hem tornat a veure com es carregava de manera indiscriminada davant els col·legis electorals.

Entre l’abans i l’ara. Ara hi hem de veure encara les maquetes d’un Eixample de Mar que ara sembla que tornarà a rodar, estands institucionals força més grans i farcits de projectes (no de realitats), la implantació del Saló del Carnaval que va mica en mica consolidant-se, moltes, masses potser companyies d’assegurances i les empreses de mòbils i com no pot faltar les paradetes de menjar divers i territorialment disperses, coques de Perafita, embotit de Planoles i de Vic competint, pa i empanades gallegues...   naturalment també tenim memòria per les flaires de pomes ensucrades i coto fluix dolç, globus amb formes canviants d’acord amb el personatge televisiu del moment i sempre l’incansable esperit del canvi del negoci, de la transacció. 

En fi que ja tenim la Fira i segur que parlarem de l’abans i l’ara, i del fred que feia o sentíem i el que fa ara al davant i potser el canvi climàtic ha estalviat a les noves generacions l‘haver d’estrenar el jersei gruixut o l’abric de la temporada ara anem en màniga curta i ben bé que anem. Aquest anys haurem de tornar a l’abans i abrigar-nos una mica més no fos cas que ens constipéssim.

Passa el temps i l’abans es va desdibuixant per poder instal·lar-nos en la necessària comoditat de l’ara. El temps ni abans ni ara donava certeses ja ho dèiem, el temps està boig  meteorològicament parlant .

I ni els temps passat eren millors ni ara vivim a la panacea.