Poders independents

La independència entre el poder executiu (entenguis el govern), el poder legislatiu (el Parlament) i el poder judicial sembla, cada cop més, una utopia. Una decisió legislativa del teòricament independent i sobirà Parlament català és qüestionada per una colla de decisions judicials que acaben duent a presó i judici a una colla de polítics, mentre el govern de Madrid posa en marxa l’article 155 per aturar totes les seves iniciatives i assumir-ne les funcions executives a Catalunya. Una decisió judicial sobre el pagament d’impostos de les hipoteques i el seu possible caràcter retroactiu es veu afectada, al marge de per la divisió dels propis jutges i magistrats, per l’acció del govern (poder executiu) que, a més, interfereix amb el poder legislatiu mitjançant un reial decret que suposa, de facto, exercir la capacitat legislativa que la separació de poders reserva pel poder legislatiu, és a dir, pel Parlament.

Potser, per entendre una mica tot el que està passant, faríem bé de revisar com varen anar les coses quan aquells principis que Montesquieu formulà, es varen dur a la pràctica. En concret a França i a través de la dita “revolució francesa”. Perquè fins i tot el poder absolut del rei en aquell temps, tenia un contrapoder en els estats generals que el monarca havia de convocar de tant en tant per fer certes accions i, sobretot, per decidir els impostos que cobrava als súbdits (que no ciutadans). Una situació compartida de forma més o menys general per totes les monarquies, com ho demostra la revolta dels comuneros de Castella contra Carles I quan aquest decideix proposar uns impostos que li permetin recollir diners per poder anar a Europa a pujar per aconseguir el títol d’emperador.

Cal afanyar-se a explicar que aquells mecanismes de control, aquells estats generals tenien la seva trampa. Estaven formats per tres grups. Tres estats. Dos formats pels súbdits privilegiats (nobles per un costat i religiosos per l’altre) i un tercer integrat pels súbdits sense privilegis. Tres estats que, a l’hora de decidir, tenien –la trampa- un vot cadascun, fet que deixava en res la capacitat del tercer estat d’influir en les decisions finals, tot i representar la immensa majoria de la població. D’aquí que, farts d’aquella injustícia, els revolucionaris reclamessin el republicà “un home, un vot” del que avui s’enorgulleix la democràcia.

Si fem l’exercici intel·lectual de comparar aquella situació històrica amb l’actual que comentava al principi, potser arribarem a conclusions interessants. Perquè no tenim tres estats, però si que tenim tres poders (legislatiu, executiu i judicial) que, a l’hora de la veritat, actuen com ho feien aquells tres estats del temps de Lluís XVI. Amb suposada independència respecte dels altres dos però de forma monolítica en el seu fur intern.

Per tant, és lícit i convenient preguntar-se que passa quan dos d’aquests poders es posen d’acord. La resposta és òbvia oi? Que el tercer queda en minoria i, per tant, sense capacitat d’imposar els seus principis o les seves demandes.

Què passa quan el que queda en minoria és el poder legislatiu (Parlament) perquè, com sembla passar en la situació actual, l’executiu (Govern) i el judicial han decidit anar de bracet?  Doncs que la capacitat ciutadana de controlar el Parlament es veu clarament perjudicada. No aprovar els pressupostos ja no és motiu de convocar eleccions per renovar-lo. Les sessions de control del Parlament al govern esdevenen –això sí, publicitades a bombo i plateret per donar sensació de democràcia- un pur tràmit.
En definitiva, hem tornat a una situació en la qual dos dels tres poders dominen -i fins i tot anul·len- al tercer. Com quan, en temps de Lluís XVI, nobles i clergues feien i desfeien sense cap vergonya mentre el poble maldava perquè les seves demandes més bàsiques fossin escoltades. Ara i aquí, jutges i ministres semblen treballar per tornar a un estat centralista, monolític i absolutista, mentre el poble els demana, a través dels seus respectius Parlaments, la democràcia del dret a l’autodeterminació, a un habitatge digne, a uns impostos proporcionats o a què les hipoteques deixin d’escanyar-los mentre els bancs veuen condonats els seus deutes. En definitiva, diverses cares d’un concepte, el d’independència, que encara ells pretenguin limitar-lo a l’àmbit polític més clàssic, la gent entén, cada cop més, que va molt més enllà. Posar cada quatre anys un vot en una urna, per molts, ja no és garantia de democràcia. Dir que els poders son independents, ja no és suficient. Ara cal demostrar-ho cada dia i en cada decisió.