Temporada castellera: Tarragona no és el final

Els anys de concurs de castells quan aquest ja s’ha celebrat la sensació és que la temporada castellera s’ha acabat. La sensació és falsa ja que en principi no és així i com ha quedat palesat encara hi ha hagut castells prou importants per seguir. 

Dues fites destaquen en el tram final del calendari casteller. Santa Úrsula a Valls i Tots Sants a Vilafranca, podrien ser una segona volta del Concurs de Tarragona, i encara apuntem fins la Diada dels Minyons de Terrassa que si mantenen la forma poden donar alguna sorpresa inesperada i sempre interessant. Hi ha també per ser justos una llarga corrua de Diades de la Colla on cada una de els formacions segons com vagin d’efectius i forces intenten  tancar la temporada amb el bo i millor que poden donar de sí. Temporada que cada cop s’allarga més, queda per la prehistòria allò de que anava de Sant Joan a Santa Úrsula, i això pot passar factura a les colles que poden arribar a la seva diada una mica saturades.

Cal haver planificat bé la temporada, amb els ritmes adequats perquè quan arribin aquestes diades, que les colles tenen marcades amb vermell, els efectius responguin i els castells que s’alcin estiguin en les expectatives prefixades al principi de l’any. No és fàcil.

Al llarg d’aquesta temporada que ja estem acabant ja s’intuïa que la Vella de Valls havia assolit un moment dolç, extraordinari que ha coincidit amb una certa “crisi” (per dir-ho d’alguna manera) dels verds vilafranquins que havien estat en els darrers anys (forces) els dominadors absoluts de les construccions castelleres.

Els vilafranquins havien assolit un nivell de perfecció gairebé insultant.  La precisió en les construccions era gairebé d’una maquinària perfecta. Assaigs, tècnica, força, motivació, sentiment de pertinença, al col·lectiu, esperit col·laboratiu... tot i més en la colla.

Però sempre hi ha un moment en que detalls desencaixats poden malmetre castells i posar en evidència que els castells són realitzacions humanes i, per tant, amb els defectes corresponents i inherents aquesta condició de persones.

Santa Úrsula va confirmar el moment dolç de la Vella de Valls després de la magnífica actuació del Concurs de Tarragona, però tampoc va sortir satisfeta de la plaça i la Joves de Valls malgrat la gran actuació que van fer ben segur que el nivell d’insatisfacció els perseguiria durant un temps. I això que van alçar ambdues colles uns registres altíssims, quatre de nou i torre de vuit neta. Impensable fa uns anys i com que no van carregar els tres de deu amb folre i manilles s’estén la sensació de que l’actuació podia haver anat millor. Sempre és així, sembla que no estem mai contents.

És paradoxal que hi hagi la sensació a vegades amb les informacions que es donen i per part d’alguns afeccionats que diades com les da Sant Úrsula o la de Tots Sants amb un tres de deu carregat i descarregat no van reeixir del tot positivament. Ens han malacostumat a veure sempre construccions fora de sèrie i quan es fa una actuació difícil i majestuosa doncs ja ens sembla poc.

És possible que les colles tinguessin uns objectius que no s’han complet al cent per cent però segur que en discórrer del temps del panorama casteller i en les cròniques que hi haurà en el futur ben segur que seran diades assenyalades  pels castells que s’han fet i els que no s’han fet quedaran només en el registres dels castellers que porten les estadístiques o els més historicistes de les colles castelleres, que n’hi ha i molts. Prevaldrà la feina feta més que els intents no assolits.

Quan es fa el balanç de la temporada d’enguany es recordarà pel canvi d’hegemonia, del color verd dels vilafranquins al rosat de la Vella de Valls. Pels magnífics quatres de nou, tores de vuit dels vallencs i el tres de deu que els vilafranquins dominen bé, ressaltaran molt més que els intents fallits i les construccions desmuntades, potser sí que es parlarà d’algun intent notable però ben aviat s’oblidarà. I naturalment cada colla internament haurà de fer el seu balanç i veure si han complert els seus objectius i han superat el límit que s’havien posat.

Les successives temporades ens han portat noves i potents realitzacions castelleres i sembla que no tenen  límit. Però el límit hi és. Trencar-los amb seguretat i amb solidesa és un repte que cada cop està en el dia a dia de les colles. La temporada acaba però com que cada cop és més llarga ja gairebé està a punt de començar la propera. I ben segur que ens aportarà noves realitzacions que superaran els registres de la que ara acaba. Fins quan?,

Ara toca tranquil·litat, reflexió, visualització de fortaleses i febleses i preparar a fons els nous objectius.

Sant tornem-hi.

P.S. La fira ja ha tancat però cal recordar que va ser en una fira, la de ja fa 6 anys apareixia l’Eix Diari. Avui ja consolidat cal felicitar l’aniversari i esperonar a seguir fent la feina que fan!!