El superdiumenge

Vista la cada cop més evident inestabilitat de la situació política espanyola, cada dia agafa més cos la possibilitat que el 26 de maig del 2019 coincideixin quatre cites electorals. Municipals, autonòmiques on toquin o es vulguin, generals i europees. Un completo, vaja. Una mena de reset que posaria els marcadors a zero i permetria al PSOE –vist el que semblen indicar les enquestes a dia d’avui- aconseguir una majoria, migrada però suficient, per poc que es mantingués la tensa divisió del bàndol contrari.

Però el risc d’una proposta com aquesta és evident. Si el PSOE aconsegueix un resultat acceptable a les autonòmiques andaluses que li permeti seguir governant a Sevilla, pot haver-hi un efecte euforitzant en el partit i la societat, que el faci créixer en vots aquell diumenge i ens dugui una altra majoria suficient (que no absoluta, vist com es possible governar quan el contrari està dividit) com les històriques de Felipe González i Jose Maria Aznar que, a la llarga, ens han dut on som. Per no parlar de les de CiU a Catalunya.

La proposta té al seu favor, que desperta certa simpatia entre els votants, farts d’anar a les urnes un any sí i l’altre també. Però si ens ho mirem fredament, té un gran inconvenient. Pot donar ales durant quatre anys a un partit hegemònic.

Per això, tot i no estar gens d’acord amb l’inquilí actual de la Casa Blanca, cada cop veig amb més simpatia el mecanisme electoral dels EEUU dissenyat pels pares d’aquella pàtria en un temps on encara es posava pel davant dels interessos personals o de partit, els dels ciutadans.

Limitar el nombre de votants a aquells que explicitin la seva voluntat de participar, redueix la possibilitat de gent comprada o seduïda per frases boniques o noticies enganyoses. Fer els districtes electorals unipersonals, força a buscar candidats que siguin alguna cosa més que un nom en una llista i que hagin de convèncer als seus ciutadans amb propostes concretes al marge del programa general de cada partit.

Repartir les eleccions a les dues cambres legislatives –Congrés i Senat- en dues eleccions fetes cada dos anys –ho acabem de veure- sol compensar les “eufòries” d’una elecció presidencial  amb les lliçons de realisme d’unes eleccions al Senat, frenant la tendència a majories absolutes, per altra banda matisades per la capacitat dels elegits d’escapar a la disciplina del seu partit.

El problema que tenim a l’estat espanyol, però, és com el d’aquella casa en que, per deixadesa dels encarregats de manteniment, tot comença a fallar. No n’hi ha prou amb canviar de lampista o de fuster. Cal que un equip nou de manteniment al complet s’encarregui de l’estudi global de la situació, cerca de solucions globals als problemes i execució íntegra d’elles. Cal canviar-ho tot de dalt a baix.

Però, qui agafa el pal de la bandera? El poder executiu, començant a dictar reials decrets que ràpidament el poder legislatiu criticarà, gelós de les seves competències?  El poder legislatiu dominant, proposant i aprovant lleis que, des de l’oposició, la part dominada impugnarà i passarà al poder judicials perquè en dictamini validesa i legalitat? El poder judicial, valorant la validesa de les decisions d’uns poders imbuïts de supremacia?

La situació és complexa. Necessitem millorar la nostra democràcia. Cal fer una revisió a fons dels mecanismes que la fan possible i en garanteixen el manteniment. Però no sembla, vist el guirigai imperant, que sigui bona cosa posar-ho tot en mans d’una única cita electoral. Sobretot quan sembla que tot estarà en mans d’aquell que aconsegueixi transmetre una sensació d’unitat major, mancada com està la gent del carrer d’idees clares sobre qui té en els seus programes les millors solucions als problemes que ella pateix.

Les eleccions andaluses, al meu entendre, intenten justament transmetre aquesta aparença d’unitat en el PSOE. Només cal escoltar-los predicar-ho fins l’extenuació mentre no paren de posar el dit a la nafra de la divisió dels altres. Ja només els manca recuperar el vell eslògan de l’esquerra. Aquell de “El pueblo unido, jamás serà vencido”.