La necessitat del diàleg

Aquest dies ha fet anys -18, ja- de l’assassinat d’Ernest Lluch. Va ser un moment difícil, dur per la societat catalana que va sortir massivament al carrer a rebutjar la bogeria de la criminal actuació de la banda terrorista ETA que segurament el va assassinar perquè era dels que creia i deia que el conflicte basc es podia resoldre amb el diàleg des de la diferencia.

Aquest dies coincidint amb aquest aniversari ha sortit a la llum el llibre “Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador” (La Magrana /RBA) de Joan Esculies que va guanyar el premi Gaziel de biografies. En les entrevistes que aquest dies han fet a l’autor del llibre Joan Esculies destacaríem unes paraules que deia al diari ARA: Hi ha moltes persones que els agrada anar per la vida de manera lineal. No era el cas de Lluch. Era una persona molt vital. No li feia por deixar-se convèncer. Al final de la seva vida es va posar de moda la paraula diàleg, però per a Lluch diàleg volia dir la capacitat de canviar les pròpies conviccions. I no tothom que parla de diàleg està disposat a fer-ho.

A rel de la seva mort hi va haver una massiva manifestació que acabava amb  aquelles colpidores paraules de la periodistes Gema Nierga “Ustedes que pueden dialoguen”.

Segurament volia recollir el missatge de Lluch que ens explica Esculies en el seu llibre.

I en mig del moment tràgic algú cridava al diàleg.

En moments d’una enorme tensió i de la desolació per la mort d’un home bo, amb voluntat de diàleg, algú cridava a que la paraula tingués el protagonisme,

ara no es donen sortosament les dramàtiques circumstàncies de llavors ni de lluny, malgrat alguns busquin comparacions entre llavors i ara, però la necessitat del diàleg continua essent una prioritat per intentar desencallar la situació al país i evitar l‘evident inici d’una certa fractura social, que encara que lleu, amenaça en anar creixent.

Però la situació té una enorme complexitat, presos polítics injustament engarjolats, a punt d’un judici amb un Tribunal Suprem desprestigiat i amb més que raonables sospites de parcialitat, una crispació parlamentària que més enllà de la impostura i la teatralització pròpia de la representació formal té unes arestes que punxen i molt vorejant l’insult i la desacreditació personal.

La situació és complexa sí, però escoltàvem fa un dies al filòsof Joan Manuel del Pozo que glosava la complexitat com un element que porta a la possibilitat d’avançar. Gestionar la complexitat del moment és funció de la política.

El President del país, el molt honorable, Joaquim Torra, va convocar la reunió de l'"Espai de Diàleg" –un espai més a sumar al ja existents- amb els grups parlamentaris. Aquesta convocatòria va ser fruit de l’aprovació d’una resolució  després del debat de Política General al Parlament promoguda pel PSC.

És un principi poc sòlid encara, perquè Ciutadans, Partit Popular i la CUP han rebutjat assistir-hi i per tant queda coixa si la voluntat era emprendre un diàleg sense condicionants sobre la situació al país i intentar trobar uns mínims denominadors comuns que ajudessin a reobrir el diàleg polítics per més difícil i complicat que pugui ser i possibilitar alguns acords.

La convocatòria venia també precedida per la reunió dels grups parlamentaris convocada pel President del Parlament per reintentar un altre vegada rebaixar tensió i evitar les manifestacions i intervencions marcades més per la desqualificació personal que no pas per l’argument polític, clau en els debats parlamentaris.

I és evident que el diàleg s’ha de construir amb paciència, el diàleg ha d’anar més enllà de fer-lo amb els que pensen com nosaltres, això és molt fàcil. La qüestió està en ser capaç d’establir uns nivells de comunicació i d’intercanvis d‘arguments amb qui no pensa igual que nosaltres. I segurament el diàleg polític en alguns moments requereix també una certa discreció. No es tracta ni es vol suprimir el debat parlamentari com insinua la líder de Ciutadans Inés Arrimadas perquè sap perfectament que hi ha un espai possible entre partits per marcar objectius comuns i posicions limitades que després es traduiran en accions parlamentàries a vegades amb acords i a vegades amb desacords.

No és substituir el Parlament, no és amagar el debat, és intentar bastir ponts que ajudin precisament al debat parlamentari.

La pri­mera tro­bada que s’ha fet de l’ano­me­nada comissió “espai de diàleg”, va acabar com ja estava previst que acabés amb les corresponents fotografies aparegudes a la premsa dels participants però sense masses con­cre­ci­ons ni realitats constatables. Però això, aquest no acords encara, no vol dir que la reunió no tingui la seva importància perquè si en la situació que viu el país representants de JxCat, ERC, Cata­lu­nya en Comú i el PSC es puguin asseure al voltant d’una taula i exposar els seves propostes és en sí mateix un avenç, feble i trontollant si es vol, prou interessant i encara més si la voluntat expressada per tothom de trobar elements de consens malgrat l’enorme diferència que existeixen en les forces polítiques que es van reunir.

És evident que el diàleg no és ni serà fàcil ara ja que encara hi ha massa record de la repressió de l’estat sobre Catalunya a rel de l’u d’octubre i encara pengen masses amenaces sobre l’espai polític català com per viure una situació plàcida i tranquil·la.

Cal refer ponts per més prims que siguin, cal estructurar bases que es vagin  solidificant perquè es pugui començar a gestionar la diferència i com es poden trobar punts comuns que puguin començar a bastir grans acords malgrat les absències notòries sobretot la de la primera força política de Catalunya com és Ciutadans.

Però la taula porta un elements nou que és el trencament del suposat front del 155 per part del PSC que va apostar des del primer dia per aquesta “mesa” i ara encara pot ser més important la seva posició quan a Madrid hi ha un govern del PSOE.

Per això tothom ha anat amb prudència a comentar la reunió malgrat ser coneixedors de que no hi ha hagut de moment cap acord que no sigui el de continuar asseguts a la taula i explorar tot el que calgui per poder arribar a aquest mínim consens, prou important!. Les declaracions públiques no han amagat que la reunió no ha avançat gaire però hi ha espai, hi haurà més reunions i això sens dubte és positiu

Però tanmateix ens ha sobtat que el portaveu de JxC Albert Batet hagi dit que va lamentar precisament que a la taula no hi hagués un compromís explícit dels socialistes de no tornar a avalar una intervenció de la Generalitat. Els socialistes segurament li podien haver respost que lamenten que el govern no hagi rebutjar tornar a suprimir l’estatut amb una majoria per sota del que el mateix estatut reclama.

No serà amb retrets que s’avançarà en el diàleg que, estant encara a les beceroles, pot avançar una mica més ben segur.

Les distàncies son enormes, no ens enganyem, potser insalvables i segons com vagi el judici contra el líders catalans serà d’un trencament sense retorn  però la política hi és per salvar aquesta distància i trobar alguns elements que puguin servir per evitar enfrontaments que a la llarga són inútils, i esterilitzants.

Que segueixin dialogant i que com a mínim avalin que qualsevol proposta es pugui presentar democràticament davant la ciutadania perquè la valori.

I potser cal també demanar que es tingui respecte per la posició del contrari, que es mantingui al dignitat de la política i que potser cal anar al diàleg assumint que diàleg vol dir també la capacitat de canviar les pròpies conviccions, com pensava Ernest Lluch.