Llaços i armilles

Curiosament, ambdues coses de color groc. Però uns amb la discreció d’anar a les solapes de l’americana o al pit del jersei dels catalans, i les altres recobrint la capa més externa de la roba –fosca en aquesta època de l’any – del francesos per fer evident la presència del portador enfront la resta del món.

Però les similituds acaben aquí. Perquè mentre el llaç, tot i la seva individualitat, té variants més o menys grans que s’incorporen als objectes del carrer (façanes, faroles, baranes, etc...) per evidenciar una voluntat més o menys col·lectiva, les armilles no ultrapassen el nivell personal i intransferible. Apuntant un cert caràcter individual –i fins i tot individualista- de la protesta francesa, enfront la voluntat global que batega darrera de cada llaç groc català.

Certament, hi ha altres diferències. La més important i significativa, la voluntat pacífica i pacifista dels llaços enfront la voluntat provocadora i fins i tot un punt agressiva de les armilles. La ja un punt esgrogueïda imatge dels Jordis damunt el cotxe de la policia convidant a tothom a tenir un comportament cívic i no violent, contrasta amb la dels desconeguts de París incitant a la gent a seguir incrementant l’espiral de violència en la lluita contra el sistema establert.

I, malgrat això i altres diferències que podríem seguir desgranant, el tractament informatiu, policial i fins i tot penal que es fa dels dos fenòmens, demostra que el món funciona a la seva bola. Si més no, a casa nostra.

No hi ha dia o moment en que no es magnifiquin els comptats actes violents que es poden haver produït al voltant de les aparicions públiques massives dels llaços grocs durant aquest any llarg en que ja portem ballant-la. Fins i tot hi ha una voluntat malèvola d’obviar l’absència o escassetat de llaços en les recents actuacions dels CDR per poder ficar-ho tot dins del mateix sac d’alarmisme catastrofista.

Com quan es compara –ni que sigui per juxtaposició- l’aixecament de barreres a les autopistes (amortitzades amb escreix pels concessionaris, no ho oblidem, durant tots aquests anys) amb la crema de cotxes dels carrers de Paris o les principals ciutats franceses. I que consti que no pretenc negar els actes punibles. Simplement demano el mateix tractament per tots, incloent-hi la seva valoració. No pot ser que l’agressió d’un policia nacional a un ciutadà pacífic durant les votacions del referèndum del octubre de fa un any, es posi a la mateixa alçada que la càrrega d’un mosso d’esquadra contra un violent durant els aldarulls de l’altre dia.  Un estava, agradi o no, abusant del seu poder i l’altre, també agradi o no, complint amb el seu deure. Per tant, el primer ha de ser sancionat i el segon exonerat de tota culpa. Altra cosa és saber si els seus comandaments havien planificat bé les accions o no.

Però no fugim d’estudi. El que m’agradaria destacar és com, en la societat que compartim en aquests moments, apareixen arreu moviments de protesta contra les accions dels governs. Amb plantejaments i estratègies diferents però coincidents en el rebuig a unes actituds dels seus dirigents que marginen la ciutadania en benefici dels poderosos. O si més no, aquella ciutadania que fins ara callava i complia escrupolosament amb les seves obligacions.

Hi ha doncs un divorci, creixent i més que evident, entre una ciutadania que cada dia combrega menys amb rodes de molí, i un poder cada dia més pendent de les seves prebendes i prerrogatives i, diguin el que diguin, menys de les peticions dels ciutadans. Una situació que posa cada cop més en perill els principis bàsics d’una democràcia on es trien uns representants perquè facin realitat els desitjos d’un col·lectiu o d’un poble.

Fa un any, a Catalunya, tothom feia pinya al voltant d’una idea de resistència passiva i pacífica en l’intent d’assolir un ideal d’independència. Avui ja hi ha qui, fart d’esperar, ha entrat en acció. Qui, pel que sembla, està començant a abandonar el llaç per l’armilla.

I els polítics no tenen cap altre idea que ressuscitar el 155 o crear un Consell Assessor?  Així, no m’estranya que la gent comenci a anar per lliure i alguns, fins i tot es plantegin la presa de la Bastilla.