Les bicicletes objecte del desig dels “pispes”

No sé que dirien els “pispes” clàssics o els eterns “robinshoods”, que només “mangaven” per necessitat o bé per retornar els fruit dels seus robatoris als menys afavorits, llegint, aquí mateix, a l’Eix, que uns lladregots han robat tres instruments musicals. Sorprèn certament: “L’Orquestra de Cambra del Penedès ha denunciat el robatori d’un violoncel, una viola i un violí de la formació després d’un concert a l’Auditori de Vilafranca. Els fets van passar diumenge al vespre, un cop acaba l’actuació de ‘Les Quatre estacions de Vivaldi’, moment en què els músics van guardar els instruments a un vehicle que tenien aparcat a l’esplanada de l’Auditori”. O eren uns melòmans empedreïts i necessitaven el tacte amb els instruments per magnificar la seva  passió o eren uns ignorants que a més no sabien que no en traurien masses diners...

Però encara quedes més estupefacte quan llegeixes també a l’Eix “que la policia local de Vilanova ha localitzat un remolc a via pública amb 17 bicicletes que podrien ser robades. Segons fonts policials, dues de les bicicletes del remolc consten com a sostretes i ja han estat lliurades als seus propietaris. Ara, la policia local demana la col·laboració ciutadana per tornar als seus propietaris la resta de bicicletes intervingudes”.

Per experiència pròpia sabem que les bicicletes cíclicament són objecte del desig dels desaprensius i amics de la propietat aliena. Quan van començar a  expandir-se les bicicletes de BTT hi va haver una autèntica activitat estructurada dedicada a les ràtzies per prendre bicicletes. L’experiència pròpia, dèiem: una bicicleta nova de trinca no em va durar ni vint-i-quatre hores, nova de trinca, repeteixo, i tancada en un garatge va desaparèixer. Cara de tonto. La  segona comprada amb l’assegurança del garatge no va tenir massa més sort ni durada tampoc. La cara ja va ser d’imbècil i de ràbia davant els desaprensius, poca cosa a fer. La llegenda urbana de camionetes que anaven recollint el producte robat era això, llegenda, però llegit el que publica l’Eix potser la llegenda ha esdevingut realitat.

No cal dir que la tercera bicicleta era ja de tercera o quarta mà, atrotinada, de colors ja difuminats, que no pugues despertar cap desig a ningú per ser robada. Era un clàssic, bicicletes amb poca prestància eren les més vistes per exemple a, l’estació de Renfe on una autèntica allau de bicis, velles, despintades, ja amb poc marge de vida útil, sense cap mena de valor feien estada esperant els seus usuaris a l’anada o vinguda de la feina.

Ara amb l’aparició de les bicicletes elèctriques i altres ginys de mobilitat individual potser s’ha despertat novament una nova temporada de robatoris indiscriminats. 

També cal dir que els espais per deixar-les als carrers a base de tubs de ferro colat o bé amb barres on lligar-les no són massa segurs, la veritat és que no han servit per garantir la seva seguretat. Modernament i en ciutats on la bicicleta és un vehicle principal han estudiat sistemes nous, una mena d’armaris tancat, i altres endimaris que més o menys han ajudat a preservar-les dels amics de la mangància. I també han evolucionat els elements de seguretat pròpies, cadenes més sòlides, cadenats de seguretat, barres rígides, treure el seient, o deixar-la reposar sense la roda... Queden això, en ocasions, lligades en els dispositius adients,  les restes esquelètiques d’algunes bicicletes sense cadenes, sense rodes... són les víctimes mortals en el combat per evitar els robatoris. Espectacle trist, certament. 

Ja sabíem i fins i tot han estat objecte de reportatges periodístics prou interessant de l’existència de xarxes organitzades que traficaven amb la roba del contenidors posats per recollir-la amb fins benèfics i que anaven a parar a botigues d’altres indrets i sense cap objectiu solidari, o el robatori de petites motos i ciclomotors que, prèviament robats, eren desmuntats peça per peça i  anaven a parar al països del nord de l’Àfrica i tenien d’aquesta manera una segona vida activa i així mateix es parlava de la desaparició de cotxes de gran cilindrada que just eren robats ja es despatxaven fronteres enllà per trobar compradors en un mercat que sembla que era mot productiu.

El tema de les bicicletes i el seu robatori ha donat a la cultura una gran aportació, pensar en la magnífica pel·lícula El Lladre de Bicicletes, de Vittorio De Sica és pensar en una mostra del cinema neorealisme social excepcional. L’argument és molt senzill: suburbi de la capital d’Itàlia, l’Antonio Ricci porta a l'atur dos anys i troba una feina com fixador de cartells. Necessita la seva bicicleta per recórrer grans distàncies per fixar els cartells. Un dia li roben i com a conseqüència no podrà exercir el seu treball. Antonio, com correspon a un bon ciutadà, denuncia els fets a les autoritats però la resposta és la rutinària, és molt difícil recuperar-la i que en roben moltes. Davant la resposta decebedora  Antonio i el seu fill Bruno comencen la dura recerca de la bicicleta. És dissabte i necessiten trobar-la abans de dilluns per poder reprendre el seu treball. Finalment desesperats veuen una bicicleta que no està vigilada per ningú, és un objectiu fàcil pel que decideixen robar-la. El robatori comportar greus conseqüència per l’Antonio. Una lliçó de vida.

Quantes d’aquestes 17 bicicletes robades i trobades en un remolc per la policia vilanovina eren imprescindibles pel seus amos?

Eren un instrument per anar  la feina? O pel gaudi?

I si eren d’algun nen o nena? Què els explicarem?

Ho ha tingut en compte el desaprensiu que les ha robades?

Hi hagut intencionalitat de perjudicar o senzillament les ha robades aleatòriament amb l’únic objectiu de fer algun diner?

Vilanova és una bona ciutat per anar en bicicleta, no té massa pujades fortes, tot i que remuntar Coroleu, per exemple, a vegades costa una mica, té una xarxa de carrils bicis prou àmplia -alguns punts crec que perillosos com el del davant de l’escola Cossetània que potser s’haurien de revisar- i realment hi ha força circulació, a vegades per la mateixa rambla ara normativitzada i també en veus circular per algunes voreres creant un cert perill sobretot si qui la porta no és capaç d’entendre la convivència amb els vianants.

Bicicletes a Vilanova de sempre, es podria reproduir la sortida de les bicicletes de l’aparcament de l’antiga fàbrica Pirelli anys enrere i seria una pel·lícula comparable a les escenes de la “sortida de fàbrica” dels germans Lumiere.

Les bicicletes han donat també literatura, recordem el títols com Las bicicletas son para el verano que és una obra de teatre escrita per Fernando Fernán Gómez, o la quantitat de llibres que podem trobar en les diverses pàgines Web especialitzades i per posar-hi la nota local, recordar els llibres de Frederic Ràfols Guia de colls de Catalunya, Andorra i Balears: 900 pujades en bicicleta de carretera, o En bicicleta por los puertos.

En fi que això de les bicicletes dóna per molt, és un estil de vida, és una manera de circular per la ciutat, és un vehicle gens contaminant i que a més t’activa físicament i és també com hem vist un objecte del desig dels lladregots que sense miraments arrasen amb tota bici que se’ls posa a tret.

De lladres n’hi ha hagut sempre, des dels anomenat de guant blanc, fins el més execrables que trobem en els planes de successos que s’aprofiten de la gent gran (sense contemplacions amb aquets) i ara també  els “sensibles” que han robat els instruments als músics vilafranquins... i els esportistes que roben bicicletes.

Si els enxampen, cosa difícil, potser la millor condemna seria que els projectessin la pel·lícula El Lladre de Bicicletes perquè a més de fer una mica de cultura potser s’adonarien del greuge que creen en les víctimes.

Apa!