Taules

Quan es fa una partida d’escacs, les taules es consideren una sortida honorable pel jugador que anava perdent i, per contra, una certa derrota o debilitat pel competidor que semblava tenir avantatge durant la partida. A no ser que allò que estigui en joc sigui el títol mundial, ja que, en aquest cas, les taules (o l’empat, si es juga a varies partides) permeten al campió retenir el seu títol enfront l’aspirant. Una opció pròpia d’una societat on tot està jerarquitzat i, per tant, només pot haver-hi un número 1. Un millor. Un excels.

La partida d’escacs que van jugar el dia 21 de desembre el govern de l’estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya –el parer és generalitzat- va acabar en taules. Les fitxes de Sánchez van aconseguir el seu objectiu, passar per Barcelona sense ser derrotades, i les de Torra també. Però, al mateix temps, evidenciant que havien jugat una partida. Malgrat episodis tan ridículs com el de la Ponsetia tapant les flors grogues en el moment de la foto dels presidents en conversa, o el de la imatge dels sis reunits drets, evitant seure per donar més imatge de trobada que de conversa o negociació. Unes taules especialment oportunes quan els exclosos de la partida, els de la dreta més o menys ultramuntana que acaben d’inventar la querella anticipada, demanen donar el tomb al tauler i substituir els racionals i civilitzats escacs per l’agressiva i comminatòria oca on, amb sort, vas “de oca a oca i tiro porqué me toca” i, sense ella, vas a la presó.

Però, si anem una mica més al moll de l’ós, el que em preocupa és que la partida, des del primer moment, semblava plantejada, per ambdós bàndols, com una partida sense ambició. Buscant les taules. I, si m’apureu, avisant al contrincant sobre les errades que no havia de cometre. El govern central no parava d’alertar sobre els perills de les respostes radicals. I el de la Generalitat avisava que volia algun resultat tangible i que no acceptava limitacions en el temari. I clar, els independentistes van fer mans i mànigues per controlar les seves bases i el govern va buscar i rebuscar en els temes pendents (la llista de Artur Mas?) dues o tres coses per intentar mostrar com escolten les peticions de Catalunya i quant ens estimen.

Taules. Però unes taules jugades a la defensiva. Des de la primera jugada. Perquè uns i altres tenen els pressupostos penjats d’un fil i, si a Madrid necessiten ERC per tirar-los endavant, aquí el PSOE pot ser clau per escapar del dogall de les CUP. Per tant, era important i fins i tot necessari que la partida acabés en taules. Sense vencedors ni vençuts.

D’aquí la proliferació d’actes paral·lels adreçats a les respectives parròquies. Si Sánchez fa un consell de ministres a Barcelona per demostrar que és ell qui mana al PSOE i al govern, l’ANC en convoca un de simbòlic davant l’estació de França per evidenciar que la mítica revolta dels somriures segueix més viva que mai. Si els mossos munten un operatiu policial de carro gros per presumir d’eficàcia i coordinació, Sánchez es passeja sol pel carrer per anar al consell de ministres, com un Miterrand del segle XXI. Si Torra acaba anant a la trobada empresarial per demostrar als empresaris que no és el seu enemic, no renuncia a marxar abans del sopar per demostrar als seus que segueix en lluita i que no es plega als desitjos del poder.

Agradi o no, un cop més s’ha evidenciat que, en una partida d’escacs, el campió mundial es pot permetre buscar les taules com a forma de guanyar. El reglament està al seu favor. Per contra, l’aspirant només pot pensar en les taules com una manera de guanyar temps tot esperant idees genials per poder aplicar en una segona partida a jugar en el futur. Una partida en la qual, sense deixar d’estar alerta per no cometre cap errada, haurà d’esperar que el campió en cometi una i ell pugui fer l’escac que tant desitja. L’escac i mat, naturalment. Perquè ja sabeu que, en alguns casos, les taules també s’acorden per avorriment. Quan la partida entra en un bucle reiterat d’escac i fugida.