El jurament

La trajectòria de Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) en el camp de les lletres és dilatada. Filòloga de formació, aquesta escriptora que ha obtingut diversos premis de narrativa i que ha conreat també la poesia i el teatre, és una dona inquieta que condueix clubs de lectura i ha endegat revistes digitals, sempre relacionades amb el món de la literatura. Amb la novel·la El jurament (Bromera), Sílvia Romero va guanyar el premi de narrativa Blai Bellver.

Un jurament, de fet més d’un perquè són tres juraments els que es trenen en l’argument, habita una novel·la estructurada en dues parts: Encenalls i Foc, i un epíleg, Brases, que tanca el cercle d’un relat que en més d’un moment se’ns presenta com una pintura en el més pur estil flamenc, amb els seus característics jocs de llums i ombres. Això s’aprecia sobretot en els capítols que, com en una de les novel·les realistes de Charles Dickens, descriuen vida i miracles de l’Holanda i l’Anglaterra del segle XVII, amb tres epicentres dramàtics: el daltabaix econòmic causat per la crisi del cultiu de les tulipes a Holanda (1660), la pesta que va matar tres quartes parts de la població anglesa d’Eyam (1665), i l’incendi que va cremar una part molt significativa de la ciutat de Londres l’any 1666.

La comparació de la novel·la amb un quadre pictòric no és baldera, ja que en aquest relat trobem un altre element, una troballa que fa referència al món de la plàstica. Som a Llançà l’estiu del 2011 i la parella composta per la Pilar, pintora, i el Manel, antiquari, sospiten que hi una pintura de valor amagada sota un quadre que mostra l’incendi de Londres del 1666 i que la Pilar acaba de rebre en regal per part de Geoffrey Slater, el seu mestre anglès. ¿Per l’estil podria tractar-se d’una tela de Rembrandt, de fet un retall d’una obra més gran que no va ser acceptada per l’Ajuntament d’Amsterdam i que posteriorment s’hi hagi pintat al damunt?

A partir d’aquesta sospita, i en capítols que s’alternen entre el present i el passat, comença un enjòlit que manté desperta l’atenció del lector i que s’anirà desvetllant a mesura que avança una història més àmplia que, parafrasejant un tiítol d’Heinrich Böll, també la podríem qualificar de ‘retrat de grup amb senyora’, en realitat el retrat de Katherine Brooks, filla de la població d’Eyam i que serveix de minyona a Londres. I com si es tractés d’una Cendrosa del segle XVII, la jove serventa muda la sort després d’haver patit desgràcies i persecucions disseminades en el relat. A Katherine li canvia el destí pel fet que finalment serveix a un bon amo, un jueu ric, noble i savi que, tot fent-li de pare-Pigmalió, li ensenya a llegir i a escriure. És la mateixa Katherine, ara senyora Slater pel seu matrimoni amb el qui sempre es considerà deixeble de Rembrandt, qui redacta aquesta història veritablement de novel·la escrita en un quadern. Aquest diari és trobat durant la investigació de la identitat del gran artista que se sospita que s’amaga sota la pintura de l’incendi de Londres, obra de Hendrik Slater, avantpassat de Geoffrey Slater, el professor que ha regalat la pintura a la seva deixebla catalana. Aquest quadre, Alfa i Omega, porta un títol que en la novel·la té un simbolisme no pas d’un final per destrucció a mans del foc sinó de recomençament, ja que de les cendres sorgeix l’au fènix.

A El jurament de Sílvia Romero hi llegim un relat ple descripcions minucioses i una atmosfera que retrata una època que precisament podem imaginar a través de la pintura, la literatura i la crònica històrica que ens ha arribat. Ben documentada sobre aquells dies, Romero presenta el seu relat teixit amb molts fils en blanc i negre, però també d’infinitat de colors que es van trenant hàbilment fins a desembocar en un serè the end. Alliberats els protagonistes del segle XXI de juraments que es remunten al segle XVII, i que els podrien haver malmès el futur, també per a ells hi ha una alfa i omega com el títol del quadre, un tornar a començar. I és que fins i tot els focs més devastadors, ja siguin físics o espirituals, porten en el seu si brases, cendres d’esperança.