Un cop més balanços i propòsits

Aquest dies indefinits que es mouen entre el 2018 i el 2019, de fet el canvi és purament artificial, són dies prolixos en els recurrents balanços i propòsits.

Balanços sobre l’any que s’ha acabat o que està a punt d’acabar-se i en lògica  conseqüència propòsits per l’any que tot just comença, que encara es tendre, jove, que té encara els fulls del fets en blanc i per tant i té tot el seu destí per escriure.

Balanços i propòsits que valorem en l’àmbit personal, i veurem com la majoria de les llistes que havíem fet a principis del 18 ja s’hauran perdut, ens serà difícil trobar-les o serem volgudament desmemoriats per no recordar allò que era propòsit nou i no ha esdevingut realitat finalment. I hi tornarem altre cop -ensopegarem en la mateixa pedra- a fer la llista de propòsits pel 2019 i d’aquí 365 dies molt probablement tornarem a oblidar els que havíem desitjat pel 2019 i ens conformarem amb mantenir l’equilibri entre la salut –que no falti-, els diners  -cada cop en tenim menys- i l’amor –sempre en volem més-.

Però els balanços personals son part del nostre espai privat, personal i intransferible i per tant poc en podem parlar.

I naturalment els propòsits també són íntims i personals cadascú els fa públics si vol i si no romanen en l‘imaginari personal.

Reptes a assolir o deixar aparcats per temps que potser seran millors.

I en qüestió de balanç col·lectiu també cadascú en fa la seva particularitat visió i valoració.

Curiosament però entre les felicitacions, ara virtuals la majoria, i per mitjans tecnològicament avançats –almenys les que jo he rebut- parlen gairebé totes del desig que el 2019 sigui millor que el 2018 –com sempre ha sigut el desig-, és una mostra clara de la voluntat d’anar superant els inconvenients viscuts l’any que s’acaba i fer un camí millorat cap el nou any.

Doncs això que el 2019 sigui millor que el 2018.

Però el balanç del 2018 com sempre i a nivell global porta elements de signe positiu i també de negatius.

Si parlem de política constatar que encara hi ha presos polítics que de manera injusta i excessiva paguen per unes fets del 2017 que han generat una extensa literatura la majoria de les vegades propaganda sense cap mena d’objectivitat i esbiaixada segons la posició que mantinguis. Més doctrina que raonament, més propaganda que debat. La història en majúscules ja escriurà d’aquí forces anys, amb la perspectiva història suficient, les veritables raons, causes i conseqüències del que vivim ara. Però més balanços, el Parlament de  Catalunya al llarg d’un any ha estat tancat forces mesos impedint fer el necessari control al govern i ha estat una any de legislatura amb dues reformes de llei i només una llei aprovada i està recorreguda. Ses senyories deuen tenir altres coses millor a fer que legislar. Mentre però les llistes d’espera a la sanitat van creixent, les escoles i AMPAS en peu de guerra per la por de perdre la gestió dels menjadors i els metges que han tancat les seves vagues amb una solució que encara estar per aplicar-se. I més funcionaris en peu de guerra.... Dels pressupostos de la Generalitat i de l’estat estan penjant d’un fil que cada cop és més prim i pot acabar petant i totes aquelles promeses d’augment de  despesa social pot acabar com un propòsit més, d’aquells que no es compliran.

A nivell de l’estat hem vist com per primera vegada aquest 2018 una moció de censura al President el Govern triomfava, una aliança del PSOE amb els partits  que allà en diuen perifèrics, és a dir nacionalistes catalans i bascos –per usar el llenguatge del Congrés- més Podemos donava la Presidència a Pedro Sánchez que havia fet la seva particular travessa del desert i acabava ben segur sense creure-s’ho massa a presidir el govern.

I de passada recordar que l’extrema dreta entra a les institucions i en el seus òrgans directius. Oh Europa!!, mentre en molts llocs els rebutgen aquí PP i C’s els abracen amb entusiasme.

En Sánchez s’ha trobat un llenguatge completament diferent del de Rajoy i això essent ben poc representa molt en la necessitat de rebaixar to i crispació, a efectes reals però ben poca cosa en allò que les sobiranistes posen com element central com és el referèndum, referèndum però que divideix a l’independentisme, per uns ja s’ha fet –malgrat no sigui assimilable a les condicions bàsiques acceptades internacionalment, per culpa de l’estat sí, però també de la Generalitat -i cal construir república i altres estarien disposats a tornar aquella casella i fer-ho pactadament i seguir endavant– allò de que deia Sánchez: “Por tanto, si usted y el PDeCAT me vienen con una oferta, con una propuesta política del 75% de la sociedad catalana, le aseguro que el Gobierno de España vehiculará y ayudará a resolver la cuestión catalana. Pero primero hagan sus deberes, pónganse de acuerdo y reconozcan a la otra parte de la sociedad catalana. Si no, lo que harán, señor Tardà, será dirigirse, simplemente, a la parte cada vez más extrema de la sociedad catalana”.

I com es compta això?

Cal seguir doncs picant pedra. De cara al 2019 el panorama no és tampoc alegre. Sentia fa uns dies el programa de ràdio que cada any fa RAC-1 durant els dies previs al Nadal, en ell entre broma i cançons que intenten alegrar el previ festiu, cada programa fa un numeret i els membres dels serveis informatius van fer un gag realment antològic, feien cagar un tió que els portava notícies del 2019, en una ja es podia llegir sis mesos abans la sentència contra els líders catalans empresonats, malament si hi ha aquesta convicció sigui veritat o no, una segona situació era quan el tió cagava un paper en blanc que portava el títol de “full de ruta de l’independentisme”, quanta veritat!!. I encara una tercer obsequi que era l’agenda del President Torra farcida d’actes vinculats a presència en actes tradicionals, des d’anar a menjar el mató de Montserrat fins a fires de galls, o fires tradicionals i sobresortien les seves negacions a afirmacions anteriors, com el suport a les accions dels CDR o la seva polèmica absurda amb els mossos i el conseller Buch, en definitiva un president amb poc valor polític i sense que governi el necessari dia a dia del país. Waterloo o Lledoners, més Lledoners que Waterloo, però mentre hi ha problemes que si no s’afronten poden encara anar dissolent el que semblava una potent unitat des de la diferència.

Voldríem, una gran majoria crec, la llibertat dels presos i que el judici posés damunt la realitat i l’abast d’unes acusacions que ens semblen, no només  exagerades, sinó més aviat una revenja innecessària i contraproduent en el marc polític que és on s’hauria de trobar una solució que si més no aportes una recuperació de confiança i el plantejament del que calgui de manera pactada.

En fi llistes i més llistes de propòsit i finalment si se’n s’acompleix alguns ja serà prou.

La salut imprescindible, els diners necessaris amb la justa mesura i si pot ser una mica més, l’amor que segueixi, i naturalment la llibertat dels presos politics i que la justícia estigui per damunt al venjança.

Per acabar, el desig que tothom vegi acomplerts el seus propòsits i que els balanços siguin positius.