Pam! El TDAH té una base genètica!

El TDAH –Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat- es caracteritza per dificultats superiors a les previsibles per mantenir l’atenció, hiperactivitat o excés de moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos. Aquest trastorn afecta entre un 3 % i un 7 % de la població escolar, la qual cosa significa que probablement és el problema psiquiàtric-psicològic més comú de la infància.

Que finalment s’hagi descobert una base biològica per a aquest trastorn és d’una importància cabdal a l’escola. Fins ara, el TDAH era un tema sospitós. Es deia que no s’havia trobat cap evidència científica que permetés afirmar la seva existència real. Fins i tot la persona que va començar a parlar-ne semblava haver-se’n desdit posteriorment. En els claustres hi havia el sector “tou” que creia que hi havia alumnes que “no podien” estar-se mínimament quiets i el sector “dur” que opinava que el que els mancava eren límits i el seu problema era un Trastorn per Dèficit de Clatellots. Bé doncs, l’evidència científica s’ha trobat. Efectivament, el cervell d’un nen amb TDAH és diferent perquè la seva genètica el predisposa a funcionar de manera diferent. Sobre això ja no caldrà perdre gaire més temps.

Altra cosa és quin abordatge resultarà més adient en cada cas. La medicació és útil en alguns casos, ara bé, no ho resol tot ni sembla gaire eficient per pal·liar la manca d’atenció. De vegades, els ajuda a normalitzar la seva conducta i socialitzar-se de manera correcta; en altres, sembla que els beneficis són per al seu entorn i prou; està més tranquil, molesta menys.

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més. El professor que afirma que els manquen límits està, en el fons, dient una obvietat. Per una banda està reconeixent un símptoma, és com dir que a un sord el que li fa falta és escoltar més. Per altra banda, està dient implícitament que els pares no l’han lligat prou curt. Plantejament que podria ser vàlid per molts alumnes, tinguin o no TDAH, i que només pot servir per culpabilitzar de manera injusta. A veure qui és el guapo que posa límits de manera eficaç a un hiperactiu!

Per tant, de manera esperem que definitiva, els alumnes amb TDAH són alumnes amb un trastorn que necessita una atenció especial i no pas uns maleducats o uns malcriats. Alerta! Que pots ser un insolent tant tenint un trastorn com no tenint-lo! Almenys, però,  ajudarà a desestigmatitzar realitats difícils que no sempre sabem tractar amb encert.