Franquisme residual?

Em costa d’acceptar aquesta interpretació tan estesa del fenomen Vox com una simple revifalla del franquisme residual de la nostra societat. Per pura matemàtica, els que anaven a aclamar al dictador a la Plaza de Oriente, o son morts o son al geriàtric. Les imatges actuals de gent anant al Valle de los Caídos o a les manifestacions de Vox, tampoc son només de gent de més de 60 anys. Per tant, no sembla enraonat dir o pensar que els quasi quatre-cents mil vots de la formació ultradretana a les eleccions andaluses fossin de gent que enyora el règim franquista que va viure. Hi ha d’haver alguna cosa més que o no sabem o no volem veure.

Crec que seria erroni quedar-se aquí, en aquest nivell d’anàlisi del fenomen Vox. Perquè, si hi ha tanta gent que, sense haver-ho viscut, es deixa seduir per aquelles idees, aquella estètica i, sobretot, aquelles actituds, deu ser per alguna cosa sobre la que val la pena reflexionar. Alguna cosa que segueix essent atractiva per una part de l’electorat. Perquè, mentre els franquistes, no han canviat ni una coma del seu ideari, nosaltres portem quaranta anys parlant de reconciliació i unitat, i celebrant aparents avenços en aquest camp. I de sobte ens hem trobat amb una societat més dividida que mai. I no en un trencadís de mil bocins sinó en dos blocs més o menys compactes que, agradi o no, recorden els de la segona república que expliquen els llibres. Vàrem escoltar escèptics un Aznar que predicava que abans es trencaria Catalunya que Espanya i, de sobte, es fa evident que Espanya està trencada. Segueix trencada. I el que és més greu, trencada de la mateixa manera.

I dic greu perquè si això fos cert, significaria que tots els esforços fets fins avui per eixamplar el bàndol dels unitaris, dels demòcrates, dels tolerants i dels justos, malgrat disposar –en aparença- de totes les eines del poder i de quaranta anys per sembrar harmonia i collir-ne els fruits, no han servit per res. L’altre bàndol s’ha mantingut fort. I això vol dir, ai las!, que ha tingut capacitat per anar cobrint les baixes amb gent jove i mantenir així la seva implantació social.

Per tant, potser hauríem de ser prou valents per analitzar què hem fet malament, reconèixer els errors que hi detectem i, fet el corresponent propòsit d’esmena, posar fil a l’agulla en la bona direcció. La d’aconseguir una societat més democràtica on aquestes actituds violentes, excloents, sectàries i xenòfobes no tinguin cabuda, ni argumentari legal per ser defensades, ni ressò mediàtic que, des de la suposada imparcialitat, els hi faci la farina plana. Perquè, insisteixo, ells no han canviat. Segueixen predicant el mateix i defensant les mateixes idees.

Per mi, hem fallat en la transmissió del missatge. La política s’ha instal·lat en una manera de fer que, a força de dir-se democràtica i creure que el missatge arrelaria sol en les noves generacions, s’ha ocupat més de les qüestions internes de poder que de la clarificació i difusió del missatge democràtic. I així hem arribat a un punt en el  qual, qualsevol delinqüent posa pel davant els seus drets democràtics (drets a què?) o qualsevol desvagat reclama un salari per una possible feina que no té cap ganes de fer. Per posar només dos exemples. I, quan això que tant han predicat, falla, la gent del carrer no s’està de culpar d’aquesta mancança a la democràcia i de parar les orelles als que prometen resoldre-li el seu problema de la forma més primitiva possible. El seu, perquè els de la resta de la humanitat no els importen gens. O potser Vox ha donat alguna alternativa a aquestes més de 50000 persones sense papers, quan travessin la frontera després de ser expulsats?

Potser ja va essent hora d’abandonar les promeses i passar a les realitats. O, si més no, d’acompanyar les promeses (inclosa la de la nostra independència) amb argumentaris, plans de treball, propostes d’actuació o qualsevol altra cosa que les clarifiqui. Que tothom entengui allò que es proposa i ningú pugui fer passar bou per bèstia grossa.

Ja hem vist on ens duen les ambigüitats, oi? A que una colla de franquistes nostàlgics puguin fer-se passar primer per acusacions particulars exemplars i ara per salvadors de la pàtria. És això el que volem? Perquè sembla clar que, amb la passivitat dels polítics, això és el que s’ha estat covant aquests darrers quaranta anys.