El dia D

Per fi s’ha clarificat el misteri. Sigui desvetllant el secret d’una reflexió profunda o d’una decisió sobtada en sortir de la banyera. Això ara no sembla rellevant o, si més no, no ens hauria de distreure del que realment importa. Cap on anem? Què pot passar a finals de maig, quan tot el peix s’hagi venut i totes les incògnites s’hagin resolt?

Pedro Sánchez tenia un primer dilema. Resistir fins al final de la legislatura o, tot i les seves declaracions en accedir al càrrec, passar per les urnes buscant una majoria més estable. La bomba andalusa i l’escapolida dels independentistes del compromís pressupostari semblen haver-lo empès cap a la segona opció, clarament més justificable davant l’electorat.

Superada aquesta cruïlla, tenia tres opcions. Deixar-les per principis d’estiu, un cop passat el tsunami del “superdiumenge”, fer coincidir ambdós terrabastalls o convocar-les abans de tot l’enrenou del 26 de maig.

La primera opció suposava condicionar el resultat de les generals als del superdiumenge, on cada baró territorial i cada candidat a alcalde o eurodiputat lluitaria, per damunt de tot, per la seva elecció. Amb l’agreujant que la victòria d’alguns d’ells podia animar-los a plantar cara a Sánchez abans de les generals. Per tant, mala peça al teler.

La segona opció implicava jugar-ho tot a una carta, ajudats pel previsible efecte mimètic d’unes eleccions sobre les altres. Un tot o res que podia suposar guanyar-ho tot, però també perdre-ho tot i deixar el camí obert a la dreta sense mantenir cap contrapoder.

La tercera, per contra, tot i tenir també el seu risc (una derrota pot generar un efecte de contagi cap el “superdiumenge”), suposa alguns avantatges. El primer, que el govern les encara des del poder. Provisional en tant que prorrogat, però poder al cap i a la fi. I, per uns dies, sense que el Parlament pugui fer-los la contra, capficat com estarà tothom en la campanya electoral. El segon, que en teoria hauria de cohesionar els barons a l’entorn del partit que és qui els garanteix les garrofes, obligant-los a deixar les disputes per l’endemà i a posar el coll en la campanya per treure uns bons resultats al seu feu que els permetin seguir gallejant al comitè federal. I el tercer, que deixa un petit marge de temps per variar estratègies i plantejaments, cas d’un resultat “amb possibilitats”.

Ara, tot això ja està decidit. Ara toca pensar en el futur. Un futur que no està decidit però que tampoc és tan obert com semblaria. Jo només hi veig dues opcions bàsiques. Que un partit -del color que sigui- aconsegueixi majoria suficient per, amb l’ajut dels grups més afins, formar un govern estable, o que cap partit aconsegueixi aquesta majoria i es vegi obligat a fer pactes “contra natura”.

La primera de les opcions, jugaria clarament a favor de Pedro Sánchez si fos ell l’elegit, i no tant a favor de Casado, vist que té altres galls al galliner que li poden ensenyar els esperons. I, de rebot, generaria un efecte dominó sobre les “supereleccions” del 26 de maig, per allò d’apuntar-se a cavall guanyador.

La segona és la més complexa i confosa. Sobretot perquè deixaria l’escenari obert de cara a les properes eleccions (totes), on tothom buscaria aconseguir la força necessària per assolir poder a les taules de negociació. Sobretot si pensem que la possibilitat del pacte “contra natura” sempre pot resultar més atractiva que la repetició d’eleccions. I, per alguns, quan pensin que, mentre no hi hagi nou govern, hi haurà govern en funcions que, a tall del PP de Rajoy, pot seguir fent i desfent mentre els altres s’esbatussen.

Caldrà, per tant, posar ordre a tot plegat. I no serà fàcil. Perquè la campanya electoral de les generals estarà contraprogramada per un Sant Jordi i una Setmana Santa que inhabilitaran la seva primera part.  I la setmana postelectoral, si el resultat no és clar i contundent, té plantat al seu bell mig un primer de maig que inaugura un llarg període sense ponts que s’acaba per Sant Joan i que incita a forçar la màquina dels festius just aquella setmana.

Per sort –si més no pels catalans- la jornada de reflexió d’aquestes eleccions generals (27 d’abril) coincideix amb el dia de la Mare de Déu de Montserrat que, esperem, ens il·lumini en les nostres reflexions i les seves decisions. Ep! si no està massa enfeinada amb els afers “interns” de casa seva.