L’univers petit del Sergi Salvó (Iakare)

Façanes, peixeres i un conte.... Iakaré
La Sala, Centre d’art contemporani
Del 15 de febrer al 3 de març de 2019

Un univers complex i ecumènic, com el mateix món real; contingut: de contenir = posar a la mida justa i adequada per a que pugui ser llegit en tota la seva dimensió humana, admirat i assumit. Aquest és l’univers petit de Iakare.

Amb un resultat invers -però no pas a la contra- dels escultors de les colossals imatges que recorren festivament els carrers i poblen els nostres somnis més barrocs, Iakare, el Sergi Salvó, dona vida als seus “ninots”, com ell els anomena. Jo, als seus “ninots” n’hi diria ninos, sense la t final que pot arribar a tenir un matís desdenyós. Aquest ninos, amb un resultat invers als constructors de gegants, miniaturitzants en comptes de engrandits, els personatges de Iakare, compleixen la mateixa funció que els seus encimbellats confrares, dracs, gegants, bèsties i armadures fabuloses de tota mena. Ninos plens de bonhomia, ninos entremaliats, que caricaturegen amb intencionalitat trapella, atrevida, les accions en que participen. Accions, sí, perquè els ninos del Sergi, participen sempre, d’alguna acció o altra; diríeu que no saben estar-se quiets, i tot i la seva necessària actitud hieràtica, enterca (ja que en definitiva que no són altra cosa que escultures) evidencien que en el moment en què els han “enganxat” fent la darrera entremaliadura, hi arriben d’una acció anterior tant o més temerària que la del moment en que els Sergi els ha “retratat”.

Això en quan l’actitud humanística de l’artista, perquè parlem d’una obra artística. D’una evident obra artística, que el material i la temàtica general amb les quals treballa Iakare, pot portar-nos a confondre-la amb artesania -i certament que de l’ofici de l’artesà n’hi ha molt, en aquesta obra. Perquè l’endimoniada destresa amb que en Sergi sap donar vida al paper maixé, fa que fàcilment ens puguem oblidar de l’alè artístic que s’hi amaga al seu interior, a l’interior de l’obra. El material, el paper maixé, i sobretot la temàtica: els pintorescos quadres de la cultura popular: desfilades, processons, festes, trobades, anècdotes... i la posada en escena de l’expedient, o assumpte, que en la immensa majoria dels casos requereix un to desenfadat i humorístic, pot ocultar, als ulls d’una superficial mirada, aquella alenada artística de la qual hem parlat. Però ¿no van ser precisament, aquestes empreses festives, satíriques, bufes... a les quals dedicà bona part de la seva obra el fantàstic Pieter Brueghell, el vell? L‘alegria plena d’optimisme de la festa i les accions entusiastes i gojoses de la vida dels sectors populars? En Sergi Salvó, Iakare, doncs, amb les seves “accions” ens presenta tot això: l’optimisme, el goig, l’entusiasme, la sinceritat i la naturalitat d’unes activitats en les quals l’home -aquest estrany ésser capaç de la més gran innocència i candidesa, i alhora de les més monstruoses accions- és capaç d’involucrar-se. I tot això amb la humilitat dels materials més modests… paper, cola i colors (i potser alguna fusta per embarnillar els decorats). Una gran exposició, per cert, d’art popular contemporani