Carnestoltes i escola

-Aquest any ens fan sortir a la rua. No ens han deixat dir ni una paraula al claustre.

Aquestes coses ja passen a la concertada

-Ni votar-ho, ni decidir el tema, ni res. Diuen que si tothom hi és, nosaltres també hem de ser-hi! És màrqueting!

No sé si cap mare o pare tria escola en funció de la rua de Carnestoltes, ni tan sols si en descarta cap pel fet de no sortir-hi, però clar, amb el rei dels poca-soltes… es fa difícil encertar-la.

Per què celebrem segons què a l’escola? Per què forma part de la nostra cultura? Potser sí, però llavors Halloween tindrà problemes el curs vinent. Probablement, les tradicions catalanes no siguin pròpiament el tema. A més, les de tota la vida tenen un aire religiós catòlic que es fa difícil de presentar segons on. Un pessebre? Una vella quaresma? La castanyada? Tot gira a l’entorn d’un calendari de celebracions oblidat, de significats antics que avui ja no diuen gaire res a infants i joves. Carnestoltes també, per cert. Llavors, què ensenyem quan fem festes?

Suposo que ensenyem identitat. Una identitat potser no tan sòlida com voldríem, certament, discutida, canviant i potser necessitada d’una reflexió. Com a mínim una reflexió que permeti que els professors ens ho creguem, que visquem el que fem des d’un sentit superior al del màrqueting (Sobretot superior al del màrqueting mal entès i poc eficient), superior al sentit de la inèrcia, del copy-paste del calendari escolar del curs passat, de la manca de reflexió sobre la nostra tasca.

Per què… com a societat, quina identitat volem ensenyar a l’escola? El preàmbul de la LEC reconeix l’escola com un instrument que va mantenir vives la llengua i les tradicions del país en moments de manca de llibertats democràtiques. Una eina de resistència. Ara no és el cas –almenys de moment-. En canvi, no tenim tan clar com abans el contingut d’aquesta identitat. La llengua, sí és clar, no cal ni dir-ho, però i més enllà? Els correbous? Uf, tema complex. La sardana o la rumba catalana? A l’Ebre ni l’una ni l’altra. Panellets? Sí, si us plau. I panadons? Molts alumnes no sabrien dir de què parlo. Girella? Això no deu ser ni català. La riquesa i la diversitat tenen una profunditat gairebé inabastable. I si és així, cal celebrar el Carnestoltes? El Halloween?

No tinc una resposta i no crec que la tingui ningú. La identitat d’un país divers i d’acollida no es pot abastar en cinc-centes paraules. Només crec que caldria una reflexió sobre què estem fent a l’escola quan celebrem una cosa i no una altra, quan perforem carbasses però no trobaríem ous d’euga, per exemple. Crec també que aquesta reflexió pertany a cada claustre de cada escola, perquè no pot tenir el mateix resultat a Tortosa que a Sort, a Sants que a Alfarràs, a una escola confessional que a una laica.